0 Shares 192 Views

Com més vells ens fem més tendres són els nostres pensaments (15)

28 desembre, 2018
192 Views

M. 1442

En aquests dies de Nadal i Any Nou han tornat les velles cançons nadalenques i revivim els records d’infantesa amb una força que supera el pas del temps. Amb el pensament amarat de nostàlgia em veig a l’església parroquial de Sant Fruitós amb una colla de nens i nenes de la meva edat, assajant diverses nadales tradicionals catalanes com ara “El desembre congelat” “Sant Josep i la Mare de Déu”, “Fum, fum, fum”, “Les dotze van tocant”, “Santa Nit” i alguna altra. Davant nostre, el mossèn Josep Suñer, el mateix que ens va batejar, ens va preparar per rebre la Primera Comunió i després la Confirmació, amb el seu rostre ferreny i posat seriós mou els braços des de l’estrada de l’altar i ens renya si equivoquem el to. Per mí, un vailet de 7 anys, aquelles cançons tenien una màgia especial i em feien somniar en un món on tots els miracles eren possibles. De fet hi ajudava la nostra innocència i la predisposició a creure’ns-ho tot. Recordo que, amb quatre o cinc anys, una vegada vaig preguntar a mon pare per l’estel de Nadal i ell em va acompanyar fins a la porta de l’eixida i, a través dels vidres, em va fer mirar el cel nocturn sobre el convent de les monges; i sí senyor, allà el vaig veure, brillant com un astre i amb una cua que semblava un palmó de Rams. També era un fervent afeccionat al tió (a casa meva el tió era una caixa vella de fusta tapada amb una manta i que el meu avi ruixava amb vi bo just abans de fer-lo cagar) i un gran admirador dels Sants Reis de l’Orient. Per contra, el pare Noel em semblava un intrús exòtic que venia a fer la competència als bons del Melcior, Gaspar i Baltasar. Cal dir que els infants catalans nascuts en la llarga postguerra no estàvem habituats a esperar aquell senyor de barba blanca, barretina amb borla i vestit de vermell el dia de Nadal, i menys que baixés per la xemeneia plena de sutge amb un sac carregat de joguines i fent ho-ho-ho com un beneit. Plantar avets al menjador i guarnir-los amb llumetes, petits globus de vidre i motius nadalencs tampoc era gens habitual, encara que els vèiem sovint a les pel.lícules americanes en technicolor que solien projectar al cinema de la Cooperativa. A nosaltres, allò que ens agradava de debò era el pessebre; moltes mares es passaven hores muntant-lo i no es deixaven cap detall. Eren acurats diorames fets a base de figuretes, molsa, escorça i paper de plata que treien de l’interior de les rajoles de xocolata, i que representaven el nadó Jesus dins l’establia, amb la Verge Maria, Sant Josep portant el bastó florit, l’ase i el bou, l’àngel Sant Gabriel penjat a l’entrada, la corrua de pastors carregats d’ofrenes, els pagesos conreant l’hort a la vora del rierol, el caganer, el rabadà i, allà lluny, dalt la carena, els tres Reis de l’Orient muntats a cavall o en camells, amb llurs seguicis de patges acostant-se al portal de Betlem de mica en mica. I, parlant dels Reis Mags, quin desfici teniem els infants del poble per escriure’ls cartes on, primer de tot, dèiem que aquell any haviem estat molt bons minyons (bé, més o menys), i que esperàvem que Ses Majestats fossin comprensives i ens portessin algun del regals somniats. Després de passar-los la llista de peticions mai no acabàvem la missiva sense demanar-los algun detallet per al pare, la mare o els avis. Un cop rellegida l’exposició de desigs feta amb lletra maldestra i precipitada, restava palès que la nostra frisança corria més de pressa que el llàpis que utilitzàvem per escriure.
Sentir novament les velles cançons de Nadal em fan enyorar entranyables moments de quan era petit, amb la família al voltant de la taula ben parada on jo era el protagonista principal. Potser els meus pares i avis veien en mi un reflex de llur infantesa i per això em miraven amb una tendresa que no tenien gaire ocasió de prodigar-me la resta de l’any. Jo estava content pels torrons, polvorons i neules que havia cagat el tió i que ens cruspiriem a l’hora de les postres. Uns obsequis que després vaig saber que ens feia arribar, a canvi de llonganisses, un cosí de la meva iaia que vivia a Barcelona.
A mesura que vaig créixer, totes les icones del meu imaginari infantil van anar desapareixent: l’estel de Nadal, el tió, els Reis de l’Orient, l’àngel de la guarda que ens deixava una moneda sota el coixí cada cop que perdiem una dent, i fins i tot la caldera d’en Pere Botero. Mai no oblidaré quan, als vuit anys, pocs dies abans del 6 de gener, la meva veïna Beatris Riera, una noia espigada que em doblava l’edat, bo i repenjada a la barana del balcó de casa seva, veient-me tornar content i il.lusionat després de dipositar la carta dels Reis a la bústia del carter Andreu, em va dir amb tota la malícia: “Encara no saps que els Reis són els pares?” Aquesta pregunta amb resposta implícita feia temps que me la temia però jo vivia tan feliç en el meu món de fantasia que no volia que ningú me la plantegés. Malgrat tot, la manera tan sobtada com me la va etzibar la meva amiga que, per cert, m’havia ensenyat a caminar i sovint havia jugat amb mi al corral de casa, em va deprimir moltíssim i tot el goig que em feia la cavalcada dels Sants Reis de l’Orient quan pujaven amb llur seguici des del pont del Riudor fins a la Casa de la Vila, se’n va anar en orris. Sort que no vaig reconèixer els meus pares en les barbudes cares de Melcior i Gaspar, però el mal ja estava fet. L’endemà, els pocs regals que em van deixar al balcó i que gairebé mai no eren els que jo havia demanat, ja no tenien l’encant de la innocència. Els pares es van adonar que els meus ulls tenien un punt de tristesa però no em van dir res. A partir de llavors vaig haver de fer un gran esforç per mantenir la il.lusió del meu germà petit en allò que jo havia deixat de creure, seguint aquella comèdia que, com la majoria de somnis impossibles, al final acaba en un desengany. El pitjor de tot era que, eliminant les fantasies que ens havien inculcat com un dogma de Fe des que vam néixer, corriem el risc que la llavor del dubte sobre l’existència del Cel, d’una vida més enllà de la vida i la pròpia creença en Déu germinés dins nostre fent-nos tornar escèptics per sempre més.
Per fortuna, les velles cançons nadalenques que vam aprendre de petits i que ara sentim una i altra vegada per aquestes dates, ens omplen de tendresa, ens permeten recuperar vivències del nostre passat i desperten l’infant que portem dins; un infant que ens retorna tot allò que hem perdut pel camí i ens fa creure en els miracles.
A la foto, una imatge meva bo i agenollat davant el bisbe de Vic, Mn. Ramon Masnou, mentre em dona la “bofetada” el dia de la meva Confirmació a l’església parroquial del poble.
FELIÇ ANY NOU A TOTHOM

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com