Cada dia s’obre una nova oportunitat d’estimar i ser feliços (21.3)

M. 1453

Segueixo amb la tercera i última part d’aquest relat sobre l’esperança. La Maria Teresa va parlar del Jaume amb els seus pares i de la seva intenció de viure junts, i ells li van dir que, com que encara era molt jove, tenia tot el dret del món de refer la seva vida. També sa germana Roser i el marit, en una trobada casual a la casa paterna, l’encoratjaren a dir-ho als sogres, que segur que ho entendrien. Ella continuava essent-ne la nora i habitava a casa d’ells amb els seus fills; hi convivia compartint una angoixa difícil de suportar; tanmateix se’ls estimava per ésser els pares del seu difunt espòs i avis del Jordi i la Sílvia. Una tarda de diumenge, havent dinat, i mentre els nens eren al quarto de les joguines, es va omplir de coratge i s’hi va adreçar quan encara tots tres romanien asseguts a taula en silenci, els plats buits, on només se sentia el monòton tic-tac del rellotge de paret: “Pares, haig de parlar amb vosaltres”. Ells van alçar els ulls i se la van guaitar un xic sorpresos. Després d’uns instants que semblaven eterns, la jove vídua va continuar: “Mireu, pares, jo us estimo i enyoro molt l’Antoni. Per desgràcia ell és mort i tots nosaltres arrosseguem una pena molt gran per la seva absència. Però la vida continua i Déu m’ha donat l’oportunitat de conèixer un altre home, vidu com jo, que també ha sofert molt per la pèrdua de la seva esposa i ara voldria refer la seva vida amb mi”. En aquest punt va interrompre el seu discurs per sopesar l’efecte de les seves paraules en els sogres. En vista que no reaccionaven, va afegir: “Ja el coneixeu, és aquell jove que em va treure a ballar en el casament de la Roser. És molt bona persona i m’estima. Jo voldria compartir la meva vida amb ell i donar un nou pare als meus fills, ja que el necessiten.” Dit això unes llàgrimes li van regalimar galta avall i es va cobrir el rostre amb les mans. El sogre va mirar la seva dona, s’aixecà de la cadira i, aturant-se darrere la Maria Teresa, començà a acariciar-li els cabells. Ja no era la cabellera castany clar que tant havia enamorat l’Antoni aquell dia tornant de Manresa amb el cotxe del Creus i, de fet, ja li sortien alguns cabells blancs; l’home, fent un esforç per no emocionar-se, es va asseure al costat de la seva nora i li va dir: “Maria Teresa, sabem que estimaves molt el nostre fill i que, fruit del vostre amor, ens heu regalat aquests dos nets preciosos. El Jordi és ben clavat a son pare i això ens reconforta, car veient-lo a ell ens imaginem el nostre fill quan era petit”. Després d’una pausa va continuar: “Tu i ell éreu gairebé uns infants quan us vau conèixer i puc assegurar-te que, de solter, a l’Antoni se li il.luminaven els ulls cada cop que parlava de tu. Sempre deia que eres tan bonica que volia fer-te mestressa del seu cor. I nosaltres, veient-lo tan jovenet, no donàvem crèdit a les seves paraules. Ell no va conèixer cap altra dona en sa vida i tu tampoc cap home ja que de fet acabàveu de sortir del niu i éreu innocents i purs com dos colomins. Tots dos us vau enamorar des del primer moment però, per desgràcia, un malaurat accident es va endur l’Antoni junt amb el pobre Bernat”. Aquí se li va fer un nus a la gola i va haver de reprimir un sanglot. Parpallejant per esquivar les llàgrimes va respirar profundament i afegí: “Saps una cosa? La meva dona veu l’Antoni en somnis i parla amb ell sovint. No fa gaire li va dir que tu coneixeries un altre amor i que te n’aniries del nostre costat, però va insistir molt que no et poséssim cap impediment ja que la vida és curta i, mentre som vius, tots tenim dret a albirar una nova oportunitat d’estimar i ser feliços”. En sentir aquests mots ella s’eixugà les llàgrimes dels ulls amb el tovalló i s’abraçà al seu sogre; a continuació s’alçà del seient per fer el mateix amb la sogra que romania silent a l’altre costat de taula: “Moltes gràcies, pares”, els va dir amb la veu trencada i amb el sentiment a flor de pell. Després va afegir: “En el record del vostre fill us estimo i us estimaré sempre”.
Una setmana més tard el Jaume acompanyà la Maria Teresa a casa dels pares de l’Antoni i van dinar junts. La relació es formalitzà i al cap de pocs mesos es casaren a l’església d’Artés per tot seguit dirigir-se al restaurant de Can Ferrer, a Torroella de Baix. Eren uns 60 convidats i no va faltar la gresca habitual en la celebració d’un matrimoni entre dos vidus. Van anar a viure a Sant Fruitós en una casa de lloguer per estar a prop de la família d’ella i dels antics sogres. El Jaume va seguir amb el negoci dels vins, mentre la Maria Teresa continuava treballant a Manresa. Els nens, quan ells eren fora per la feina, estaven sota la tutela de les iaies a les hores que no anaven a l’escola.
Per la seva banda, el pare de l’Antoni, d’ençà la mort del fill, havia llogat les terres a un altre pagès del poble que les conreava i li donava una part de la collita. Així l’home, que ja passava de la seixantena, només tenia cura de l’hort i prou, cosa que el distreia i l’ajudava a passar el temps. La despreocupada alegria del petit Jordi i de sa germana Sílvia jugant i corrent per tots els racons de la casa donava consol i ànims als dos ancians i els anava recuperant a poc a poc de la recança que no els deixava viure. Dos anys més tard el Jaume i la Maria Teresa van tenir un nen i li posaren de nom Bernat en memòria del fill perdut.
Direu que no sempre les històries marcades per una tragèdia acaben tan bé però tingueu present que cada dia surt el sol i que, per molt malament que ho hàgim passat, cada matí ens brinda l’oportunitat de refer la nostra vida i encetar un nou camí.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin