Allò que no separa la mort ho separen les herències (6)

M. 1432

Els sis fills, 4 homes i 2 dones, van rebre la notícia de la mort del pare de manera diferent: per als qui tenien la vida resolta, fou com un fet que ja es veia venir, i cobrar ara la part que els pertocava de l’herència no significava res d’especial; potser la possibilitat de gastar-se-la en capricis o comprar alguns immobles per estalviar-se impostos i aconseguir, a la llarga, una plusvàlua de la inversió. En canvi, per als qui havien tingut problemes amb la feina, estudiaven o arrossegaven deutes amb el banc, la mort del pare fou una oportunitat de resoldre llur situació precària. Cal dir que tots els germans tenien una bona relació entre ells però es veien poc. El Nadal de l’any 2015 fou el darrer que van poder celebrar tots junts en companyia del pare. La qüestió és que, com que el finat era banquer, hi havia molts diners i béns a repartir; per això tots frisaven per anar a cal notari i sentir com aquest llegia el testament i les últimes voluntats. Vejam qui eren els beneficiaris:
El fill gran, en Gustau, es deia igual que el seu progenitor; rondava la cinquantena, estava casat i tenia dues filles. Era arquitecte i es guanyava molt bé la vida al front d’un important gabinet a Barcelona on, junt amb un equip sota la seva direcció, feien projectes d’obres públiques. Vivia en un àtic tipus dúplex del carrer Muntaner, prop de la Via Augusta, que incloia un estudi on també dissenyava plànols d’edificis per a diversos promotors. A més, disposava d’un luxós xalet a Sitges on ell i la seva família passaven els caps de setmana i les vacances d’estiu. La dona era filla única d’un industrial tèxtil anat a menys però que li havia deixat una bona dot. Les dues nenes havien sortit molt intel.ligents i estudiaven a la Universitat.
El fill segón, en Jordi, era enginyer industrial i propietari d’una empresa proveïdora de Seat. Estava casat i tenia tres nois, el més petit de 12 anys. La seva dona era modista i feia dissenys per una xarxa de botigues de moda. Vivien en una torre de la urbanització de Can Amat, prop de Martorell, i els nens anaven a l’Institut, tret del més gran que just aquell any havia començat la carrera de biotecnologia a l’Autònoma, després de treure una nota de tall molt elevada.
A continuació venia la Berta, una dona de 44 anys casada amb l’amo d’una important cadena hotelera i mare de dos fills que, tot i ser molt joves, ja tenien responsabilitats en el negoci del pare. Parlava 5 idiomes i es passava la vida viatjant amb el seu marit arreu del món per controlar el bon funcionament de tot l’entramat hoteler, i també per inaugurar nous establiments.
El fill quart, el Xavier, era un jove vorejant la quarantena, casat i amb una nena de 6 anys. Negat pels estudis, des que va començar la vida laboral havia treballat al magatzem d’una fàbrica d’electrodomèstics, però la crisi dels darrers anys havia provocat una dramàtica reducció de personal i fou acomiadat. Va cobrar una indemnització i feia quasi dos anys que estava a l’atur. Davant aquest panorama, la mort del pare, li sabia greu dir-ho, havia estat molt oportuna. Vivia en un pis de 70 m2 a l’eixample dret, vora la Sagrada Família, adquirit en època de vaques grasses i pel qual havia de fer front a una hipoteca de gairebé 700 euros mensuals. Sort que la dona treballava en una gestoria i ajudava a mantenir l’economia familiar.
La Sílvia era el cinquè membre de la família. Amb 36 abrils no tenia sort amb els homes: havia sortit de forma més o menys continuada amb vuit pretendents en els darrers 20 anys i ara vivia en un apartament a Les Corts comprat pel pare el 1992, amb la condició que no li cobraria lloguer fins que trobés una feina estable. Feia anys que tenia el títol de psicòloga però no exercia com a tal. Sense que ningú ho sapigués, treballava de cambrera en un local nocturn especialitzat en còctels i allà havia conegut el barman, un jove colombià del qual ella s’havia enamorat, però que era a Barcelona de pas i volia tornar al seu país. No cal dir que la Sílvia era la més díscola de tots.
El petit dels germans es deia David i tenia ganes de progressar en la vida. Un cop acabades les carreres d’informàtica i de mitjans audiovisuals, havia anat a treballar als Estats Units i ara, junt amb dos socis més, volia crear una empresa de jocs virtuals per ordinador. Malgrat que havia aconseguit un préstec al banc del pare, necessitava més diners per tirar endavant el projecte. L’inevitable decés del seu progenitor i el previsible cobrament de la part de l’herència familiar li permetia albirar el futur amb optimisme.
Els 6 fills van arribar a temps pel funeral i després, amb tots els tràmits previs fets, acordaren un dia per anar a cal notari. Reunits els hereus al seu despatx de Barcelona a l’hora convinguda, el funcionari de l’Estat començà a llegir el testament. Superats els preàmbuls i un cop entrat en matèria, s’evidenciaren les primeres discrepàncies: resulta que el pare, vidu des de feia 8 anys, vivia amb una dona a la qual havia legitimat a efectes de l’herència, i a aquesta li deixava el xalet de Sant Cugat del Vallès on tots dos havien viscut, i mitja hectàrea de terreny urbanitzable a Cerdanyola. Davant els gestos i comentaris de reprobació dels presents, el notari demanà silenci. Restava per repartir el plat fort: el vitalici de 46 milions d’euros que el testador tenia intactes en el seu banc i que li havien permès de viure còmodament, cobrant els rèdits mes a mes. El notari carraspejà i, guaitant els presents per sobre les ulleres, els va dir: “El vostre pare, mort de càncer a l’edat de 76 anys, ha deixat escrit poc abans de morir que les seves últimes voluntats són les següents…”. Acotà el cap, carraspejà, i continuà llegint en veu alta: “Que 40 dels 46 milions d’euros del vitalici vagin a la fundació de l’hospital del qual el meu banc és creditor i jo, soci honorari…” Davant l’estupor i el rebuig general alçà els ulls i romangué callat uns segons; quan els murmuris de desaprobació anaren minvant, prosseguí: “…i pel que fa als 6 milions restants del meu vitalici els deixo als fills que han tingut l’atenció de venir-me a veure durant el temps que he estat reclòs a l’hospital: el Xavier, la Sílvia i el David. Al Xavier li deixo 3 milions d’euros per a refer-se de la seva difícil situació econòmica i assegurar el seu futur; al David, 2 milions d’euros per a poder fer realitat els seus projectes; i, a la Sílvia, el milió d’euros restants i l’apartament de Les Corts de Barcelona on viu. Ells són els fills més joves i els que més necessiten d’un cop de mà. El Gustau, el Jordi i la Berta ja disposen de prou diners i no els cal rebre cap herència. Saben que quan em van necessitar sempre vaig estar al seu costat per ajudar-los i, si han arribat on són, en bona mesura és gràcies a mi”. Encara el notari no havia acabat de llegir el testament quan els tres fills grans es van aixecar de la taula i van marxar amb cares llargues i sense dir adéu. Tot i que visquessin folgadament i no els calgués rebre diners de l’herència, cap dels tres hi estava d’acord. Van sortir al carrer discutint entre ells i blasfemant a tort i a dret.
Els tres beneficiaris més joves tampoc estaven gens satisfets amb el repartiment que havia fet el difunt: la Sílvia es planyia que, com que era dona, li havia tocat menys, i el David li va retreure al Xavier que cobrés més que ell pel fet d’estar a l’atur i tenir deutes; i el Xavier mateix, malgrat ésser el més beneficiat, blasmava el pare per no haver repartit els 46 milions d’euros del vitalici entre tots els fills, car a ell li haurien tocat 7,6 milions i no pas 3. També van acabar renyits.
La que sí que estava molt contenta era la parella del finat que, sense esperar-s’ho, es va trobar amb uns béns que li asseguraven una vida confortable i tranquil·la. Molt agraïda al banquer, cada setmana anava al cementiri de Sant Cugat a renovar-li les flors i a pregar per ell. Cap dels fills mai no ho va fer ni va recordar el pare.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin