Alló que avui sembla un obstacle insalvable, demà pot ser un camí planer (26.2)

M. 1460

La setmana passada vam deixar el Jordi al límit de les seves forces, amb els béns hipotecats, la dona malalta de depressió, els fills una mica campi qui pugui i amb un futur negre al davant. La crisi econòmica havia deixat la construcció aturada i amb moltíssima gent al carrer. Els bancs i caixes s’acarnissaven més que mai amb els qui havien comprat un habitatge o una casa i que ara, sense feina, no podien pagar. La xifra d’aturats creixia dia a dia i els petits negocis i moltes empreses es veieren abocades a baixar persianes. Fins i tot les entitats creditícies van patir en pròpia pell les disbauxes que elles mateixes en gran mesura havien provocat i, com sempre passa en aquests casos, no se’ls va ocórrer res més que fer pagar justos per pecadors. En Jordi era un emprenedor seriós i complidor, i mai de la vida hauria volgut quedar malament amb els bancs. Tenia patrimoni però per salvar l’empresa havia hagut d’hipotecar-se. Per fer front a imprevistos li restava el xalet de Premià on vivia amb la seva família però la seva eventual venda significaria quedar-se sense cap bé i entrar en una dimensió desconeguda. Com que els mesos passaven i la situació de l’empresa no millorava, ans al contrari, les entitats financeres decidiren anar contra el Jordi i, amb llurs exigències cada cop més severes li lligaven una soga al coll. Igual que uns carronyaires, per carta i pel mòbil l’amenaçaven tan bon punt detectaven dificultats momentànies per fer front als pagaments. Tant hi feia que aquelles mateixes entitats haguessin sigut víctimes de la bombolla immobiliària i deixat al descobert milers de milions d’euros incobrables de les constructores; l’important per a elles era anar pel petit, pel solvent, pel qui pagava religiosament les quotes mensuals dels crèdits i, si per ventura aquest s’endarreria uns quants dies en el venciment, ofegar-lo amb interessos de demora abusius i despeses desproporcionades.
Pel Nadal del 2013, després del dinar de família amb els avis (pares d’ell), els tres fills, l’esposa recobrant-se de la depressió i ell mateix assegut a taula enmig d’un silenci lacerant, va voler adreçar-se als seus i els va dir amb tota claredat que l’empresa anava molt malament i que, per poder fer front als deutes, havia decidit vendre el xalet on vivien i demanar permís als avis, els seus pares, per anar a viure a la casa pairal que tenien al Bages, concretament a Navàs. La idea era que, amb l’ajut d’uns estalvis que ell havia aconseguit preservar de l’urpa depredadora dels bancs, podrien viure tranquils una temporada, els nois acabar llurs carreres a la UAB agafant el tren a Manresa i la nena continuar els estudis a l’Institut Gerbert d’Aurillac de Sant Fruitós. Mentrestant ell, des del seu refugi, miraria de refer-se anímicament i cercar alternatives al negoci. Tots, grans i joves, van restar bocabadats amb la proposta del Jordi i sense esma de dir res. Era tanta la quietud ambiental que només se sentia el tic-tac del rellotge de paret que presidia el saló-menjador. De sobte, la seva esposa va esclatar en plors i la filla, en un acte reflex, s’aixecà de la cadira per anar a consolar-la. La parella d’avis, sorpresos per la notícia, guaitaven capcots les bombolles de cava de les copes, muts com estàtues.
El fill gran, l’Enric, fitant els ulls del seu germà Albert, fou el primer a trencar el silenci: “Papa, no sabiem que la situació fos tan dolenta però som conscients que la crisi econòmica que pateix el pais aboca a persones honestes com tu al límit. Tu has estat sempre un gran emprenedor i has lluitat com una fera per donar-nos una llar, uns estudis, i una qualitat de vida que la majoria de la gent ni somnia a tenir. T’ha costat molt arribar fins aquí i creiem que és hora de compartir esforços per sortir-nos-en. Això que et diré ara ho hem parlat el meu germà i jo fa mesos i t’ho volem exposar. Escolta: l’Albert estudia econòmiques i jo estic fent empresarials i sóc expert en informàtica. Et proposo que a partir de demà mateix anem tots per feina i convertim la teva empresa en una central de vendes on-line. Farem un catàleg molt atractiu i complet i ens adreçarem a tots els hotels i restaurants del país per oferir-los el millor servei amb el material que tenim al magatzem. Ampliarem i actualitzarem l’estoc i procurarem tenir les existències justes i necessàries per assegurar lliuraments ràpids i eficients. El nostre lema serà “goods ready, just on time” que vol dir “mercaderies disponibles i servei puntual”, i aprendrem d’empreses rivals per aprofitar llur experiència i no caure en errors de principiants”.
“Per bastir això calen molts diners” va dir en Jordi, “I jo no els tinc”. “Diners?” “Per què?” li va respondre el seu fill petit. I amb to persuasiu va continuar: “Disposem d’un bon estoc i les vendes les cobrarem per avançat a través de “pay-pal” o targeta de crèdit. Aprofitarem aquests dies de festa per posar-ho tot a punt i l’endemà de Reis començarem a oferir el nostre servei de productes d’hostaleria on-line. Les ofertes seran irresistibles i arribaran als clients a través de l’ordinador i el mòbil.”
L’empresari no estava gaire convençut dels bons propòsits dels seus fills però és deixà emportar per l’entusiasme de l’Enric i l’Albert, i els oferí la seva experiència i col·laboració per assegurar l’èxit del projecte. Oli amb un llum: al cap d’un any havien doblat les vendes de l’empresa. No sols no hagueren de vendre el xalet de Premià de Mar, sinó que pogueren assumir folgadament les hipoteques i cancel.lar-les en pocs anys. Per contra, les entitats financeres que tants impediments havien posat al Jordi per finançar la seva empresa en temps de crisi, havien plegat víctimes dels seus errors. I els bancs que les van absorbir per quatre rals rivalitzaven ara per facilitar-los nous crèdits en condicions irresistibles. Però tant el Jordi com els seus fills ho tenien clar: Mai més, ni borratxos, demanarien un sol euro als bancs.
En Jordi, des del porxo del seu xalet que donava a l’ampli jardí ple de begònies, rosers i buganvil.lees, assegut a la seva butaca al costat de l’esposa ja recuperada però encara dèbil, girà la vista vers ella i li va dir: “Veus, estimada? Allò que ahir semblava un obstacle insalvable, avui és un camí planer”. I suspirà relaxat, estirant les cames i els braços. Ella li somrigué. Per primer cop en molt de temps, una lluor de joia compartida il.luminava els seus ulls.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin