La Rafela va acceptar l’home que li va prometre que només hauria de tenir cura de la casa, d’ell i de la seva filla. Que mai més s’hauria d’arrossegar dins les fàbriques de teixits per guanyar-se la vida. La Rafela s’ho va creure. I va ser cert, no va entrar mai més a cap fàbrica, només es va fer tips de cosir i es va quedar sense jubilació.
Jo no hi he treballat mai, a les fàbriques de teixits. Me’n vaig escapar per casualitat, però hi havia entrat força vegades quan plovia. Quan plovia prop del canvi de torn dels treballadors, a la canalla ens feien anar a portar un paraigua pel familiar que era a la feina. Encara no havien construït els vestidors amb armaris que hi van fer més endavant perquè hi poguessin deixar les seves pertinences. Nosaltres entràvem pel portal gran que només se n’obria una part, i ens quedàvem just al costat de la porta esperant que sortís el nostre familiar. D’entrada quedaves ben eixordat. El soroll era molt fort, i el primer amb què topaven els teus ulls eren les altes corretges dels embarrats collats al llarg de la paret d’un corredor molt ample. Semblaven fantasmes enfurismats.
A través d’una altra porta més petita, amb un tros de vidriera, que hi havia al costat dels embarrats, es veia la sala dels telers, la quadra. Allà dins, el soroll encara era molt més fort, amb fortor d’olis i de borra. Hi havia aspersors d’humitat per amorosir els fils, sense humitat els fils es trencaven i no haurien pogut treballar. L’aigua regalimava pels vidres i les parets i la calor que hi feia a l’estiu era horrible. A l’hivern s’hi sentia una fredor desagradable. Amb aquelles condicions i la duresa de la feina es podia dir que allò era mig infern. Semblava l’interior d’un animal ferotge rabiüt i pudent. Un animal que estava presoner dins una muralla alta, molt alta, i que udolava en començar cada torn de treball amb un crit fort, insistent i aspre: el “pitu”, en deien. Cridava com si tingués gana i els homes i les dones s’apressaven a entrar dins el seu enorme ventre per engegar els telers i enfilar llaçadores, per engegar les màquines de fer bitlles, per untar i greixar rodes, per nuar fils als nuadors, per apilotat els plegadors plens de fil i també els que quedaven buits, per repassar la roba teixida i així poder renyar a les teixidores que no ho feien polit…
Calia escombrar la borra cada dia i recollir-la; malgrat això, quan els treballadors sortien en portaven a sobre els cabells, a la roba i a les espardenyes. Tot un engranatge per poder teixir metres i més metres de roba que s’emportaven els camions de l’empresa, que enriquia els propietaris, i a la vegada permetia poder menjar als que hi treballaven. Una bafarada de fortor d’olis, barrejada amb la suor, sortia per aquell portal com un baf, com si fos un rot de la bèstia que a mi m’estremia quan els portava els paraigües.
Teresa Riquelme
