Hi ha poetes que són artistes
i treballen en llurs versos
com un fuster en les seves fustes!…
Que n’és de trist, no saber florir!
Haver de posar vers damunt vers,
com qui vesteix una paret
i veure si està bé,
i desfer-ho si no ho està!..
Quan l’única casa artística
és la terra entera,
que canvia i sempre està bé, sempre la mateixa.
Hi penso, no pas com qui pensa,
ans com qui respira.
I miro les flors i somric…
No sé pas si elles em comprenen
ni si jo les comprenc a elles,
però sé que la veritat
és en elles i en mi
i en la nostra comuna divinitat
de deixar-nos anar i viure per la terra
i de portar a coll les estacions benaurades
i de deixar que el vent canti per adormir-nos
i de bandejar tots els somnis en el nostre son.
Fernando Pessoa
(trad. Joaquim Sala-Sanahuja)
L’eterna polèmica entre la creació artística realitzada per l’ésser humà i la bellesa que la Natura produeix de forma natural.
La millor pintura d’unes flors pot igualar-se a les roses d’un jardí qualsevol?
Pessoa ho explica poèticament: “miro les flors i somric i sé que la veritat està en elles”.
És cert que hi ha poetes que són artistes i poden repetir i canviar, si creuen que la seva obra no està del tot perfecte; però “que n’és de trist no saber florir”. Pel poeta, “la Terra entera és l’única casa artística i hem de portar a coll les Estacions benaurades”, veure el millor a qualsevol època de l’any.
El text acaba amb uns versos magnífics: “deixar que el vent (natura) canti per adormir-nos i bandejar tots els somnis en el nostre son”.
Fernando Pessoa (1888 – 1935) és el màxim poeta líric portuguès del s. XX.
