Realitat i ficció

Es van conèixer en una sala de ball, de les que existien anys enrere. A cop d’ull, ja es van agradar, quan tocaven la música lenta els seus pits es premien, les seves cames s’encaixaven i les seves galtes es fregaven. Això va durar setmanes, sense anar més enllà d’aquí. Un dia ell li va fer un petó d’aquells que no s’obliden i Sofia va sentir que els llavis d’aquell home l’atreien com un iman. Tenia els cabells negres, els ulls negres i la mirada dura. Li va dir que es deia Ramón, vivia sol; es tancaven dins el seu pis. Sofia va quedar ben penjada d’aquest home, li va agafar de cop un deliri que no sabia passar sense ell. Cada vegada que es trobaven una forta sotragada li sacsejava tot el cos, no podia controlar el tremolor i li costava aguantar-li la mirada.

Ramón li va aclarir que volia viure sol, ni tan sols de la seva família no en volia saber res, a Sofia li feia pànic pensar en no tornar-lo a veure, el desitjava massa, però a mesura que aquesta relació s’allargava, Sofia es trobava cada cop més desorientada. Ramón, un cop sadollat, li retreia qualsevol cosa, la que menys Sofia s’hauria pogut imaginar. Altres vegades quedaven per trobar-se a un hora, i ell no es presentava, Sofia l’esperava més del que el seu amor propi li recomanava. Quan es tornaven a veure, la única explicació que donava a Sofia era un: “no vaig poder venir”. Amb tot, ella sempre trobava un motiu per disculpar-lo, a més pensava que aquest comportament era degut a que Ramón tenia algun sofriment soterrat, i l’hi mormolava: “diguem el que et turmenta que jo amb el meu amor ho convertiré tot en dolçor per a tots dos”, però Ramón tenia una gran destresa en fer que tot es convertís més aspre que el vi picat.

Un dia Ramón va desaparèixer, Sofia el va buscar per tots es indrets on es trobaven, no era enlloc. Telefonava angoixada al seu pis i ningú li responia, no sabia què fer, si denunciar la seva desaparició o no. Va anar personalment a trucar la porta del seu pis i ningú la va obrir, es va atrevir a demanar a la veïna del costat si en sabia alguna cosa, la dona li va contestar que no en sabia res d’aquell veí. L’havia deixat  sola amb el neguit de la incertesa, amb l’angoixa de l’amor frustrat. Va tornar al cap de quinze dies i la va telefonar com si res hagués passat.  A Sofia li va costar molt acceptar que a Ramón no el turmentava res, només era un home pervers i cruel. Sabia que aquesta relació no li convenia gens, però encara va aguantar un temps més; sense dir-ho, ja no se’l creia gens. Li va dir prou, que ja s’havia acabat, quan va tenir la força necessària per fer-ho.

Ramón només li va contestar:” si tu ho vols així! “ No van torna a estar junts mai més. De tant en tant a Sofia li sonava el telèfon, ella contestava amb un: Digui?, Res, silenci. Qui demana? Res. Qui fos deixava passar un minut fins a penjar el telèfon. Sempre igual, fins que aquestes trucades es van acabar. Després d’aquesta experiència, en els sentiments de Sofia hi va quedar una cicatriu. Cicatriu guarida, però amb un senyal.

Teresa Riquelme

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin