no és cosa de riure

No fa gaire corria per les xarxes un vídeo en el que un humorista, des d’un faristol, se’n reia d’una espectadora d’origen andalús que portava 60 anys vivint a Catalunya i encara no havia après a dir ni “Bon dia” en català. Ho contraposava amb el fet que una altra espectadora, aquesta de nacionalitat canadenca, parlava el nostre idioma amb tan sols tres anys de viure aquí.
Seria fàcil blasmar la senyora andalusa per no haver fet el més mínim esforç d’integració lingüística en 60 anys quan una senyora canadenca ho ha aconseguit en tan poc temps, però crec que no ens hem de precipitar en el nostre judici sense avaluar abans alguns factors clau:
Imagino que la senyora canadenca va aterrar al nostre país amb uns coneixements i un nivell cultural força elevat puix que, si no fos així, no s’hauria preocupat d’aprendre el català. Probablement, abans del seu trasllat a Catalunya, es va informar dels diferents idiomes que es parlen a l’estat espanyol i sabia que en aquest costat de la Península Ibèrica la llengua pròpia i genuïna és la catalana. També és bo recordar que al Canadà estan reconeguts constitucionalment 2 idiomes: l’anglès i el francès. Tots dos tenen els mateixos drets i deures a les zones on es parlen. Per això, a la persona originària d’aquell país no li ha vingut de nou el fet que, igual que al Quebec el francès és la llengua pròpia, a Catalunya ho sigui el català.
Per contra, és possible que la senyora andalusa que viu a Catalunya des de fa 60 anys hi vingués empesa per la necessitat. Segurament va arribar aquí, com tants altres immigrants als anys 50 i 60 del segle XX, a la recerca d’un futur millor per a ella i la seva família. En tals circumstàncies, el més important era trobar feina i sobreviure, passant per alt qüestions “secundàries” com ara l’idioma del país. A aquesta senyora segur que ningú li va dir que a Catalunya el català era la llengua habitual de comunicació entre la gent. Quan va arribar-hi, li devia estranyar molt que les persones del seu entorn empressin un llenguatge diferent del seu; tanmateix, de seguida devia copsar que això no seria obstacle per a ella, car en l’àmbit en el qual es movia tothom li parlava castellà. Ho pogué comprovar al llarg de la dictadura feixista quan el català era perseguit pel Règim i tot, tot, tot, rètols dels comerços, anuncis, cinema, premsa, ràdio, televisió, etc, etc, estaven escrits o parlats exclusivament en “el idioma del imperio”. Havia de pensar: ¿Por qué tengo que aprender catalán si soy española, estoy en España y aquí todo el mundo, incluso los catalanes, me hablan en español?
Aquest raonament tenia una lògica a l’època del “Caudillo” però no en democràcia, i menys encara en un estat plurinacional com l’espanyol. Pel nostre afany de deixar enrere la repressió de la dictadura, potser els catalans vam pecar d’incauts quan el 1978 vam votar una Constitució on deixa ben clar que el castellà o espanyol és una llengua que tothom té el dret de parlar i el deure d’usar, mentre que les altres tres llengües espanyoles (català, gallec i euskera) queden relegades, sense ni tan sols anomenar-les, a una 2a divisió en la qual els és respectat el dret a parlar-les en les respectives autonomies d’acord amb els seus estatuts, sense que la seva aplicació pugui originar cap marginació dels castellanoparlants que viuen en elles. És a dir, que la senyora andalusa que es va mudar a Catalunya fa 60 anys i no sap ni vol dir “Bon dia” en català, té tot un estat al darrere que li permet expressar-se en espanyol arreu d’Espanya, alhora que imposa als catalans, bascs i gallecs el deure (o l’obligació) de respondre-li en el seu idioma als territoris mal anomenats “bilingües”. Aquesta és la realitat.
Ens vam fer l’harakiri permetent que el castellà estigués per damunt del català i de la resta de llengües de l’Estat? L’harakiri potser no, però una ocasió perduda de fer valer els nostres drets com a nació segur que sí. Tothom sap que l’articulat de la Constitució del 1978 pot reformar-se sempre que ho vulgui una majoria de partits al Congrés i al Senat espanyols. Però, tal com van les coses i veient l’auge de les forces conservadores i d’extrema dreta a Espanya en els darrers anys, crec que la voluntat d’equiparar en drets i deures les 4 llengües espanyoles en el conjunt de l’Estat tal com succeeix al Canadà amb el francès i l’anglès, no deixa d’ésser una utopia.
Si els catalans no ens comprometem a defensar la nostra llengua a Catalunya parlant-la amb tothom i especialment amb aquells que tenen interès de practicar-la (que són molts), estarem fent un flac favor a la supervivència de l’idioma. La immersió en català a l’escola ha fet que les noves generacions tinguin una bona coneixença de la llengua parlada i escrita, però no és suficient. El predomini del castellà a casa nostra continua essent aclaparador. I nosaltres tenim tan poca autoestima que canviem a l’espanyol tan bon punt un desconegut, un amic o un familiar castellanoparlant s’adreça a nosaltres. No li deixem ni temps a que ens digui “Bon dia” en català!
Davant aquesta actitud tan incomprensible per part nostra no seria estrany que la senyora canadenca i tants altres conciutadans vinguts de fora, que han après el català pensant que els seria útil a Catalunya, al final prefereixin parlar-nos en espanyol.
No. No ens vam fer l’harakiri votant una Constitució d’arrels franquistes que dona supremacia a una llengua sobre les altres a Espanya; ens el fem cada dia quan sortim al carrer i voluntàriament amaguem el català.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin