0 Shares 264 Views

Realitat i ficció

25 de maig de 2023
264 Views

Tenia la cara arrugada com un pergamí, la Rafela, i quan parlava se li movia una mica la dentadura postissa. Es vestia com si fos una noia, com si per ella els anys no haguessin passat. Es pintava els llavis de color vermell, un detall més gens freqüent en les àvies del poble on vivíem, i portava sabates amb talonets, malgrat tenir la mateixa edat que la meva àvia. Durant la llarga postguerra va venir moltes vegades a casa nostra. L’home amb qui s’havia ajuntat tenia treballs per guanyar-se les garrofes i ella aprofitava els parents, encara que fossin de lluny, per fer àpats de franc. A casa teníem vianda de l’hort, gallines, conills i les setmanades guanyades a la fàbrica de teixits.

Va ser llavors quan la vaig conèixer i la trobava tan estranya! En el poble on vivíem, les dones grans anaven vestides amb roba fosca i amb sabates o espardenyes planes. Les mares joves havien de portar roba decent, digna. No estava ben vist que es marquessin les formes del cos ni els escots pronunciats. Encara que fos l’estiu portaven una mica de màniga. La sotaaixella no se la depilaven i ensenyar els pèls es considerava indecent i provocatiu. Les noies sí que portàvem vestits de colors clars i amb algunes galindaines, però amb la llargada de les faldilles sempre per sota dels genolls .

Més o menys totes vestíem igual. Destacar en el vestir era sinònim de ser descarada, i pobra de la noia si la qualificaven de lleugera. A l’escola, les monges, ens feien anar amb uniforme de màniga llarga. Si alguna nena entrava a l’escola del convent sense l’uniforme i portava un vestit de màniga curta, les monges li feien posar “uns manguitos” per tapar els braços desvergonyits. En tenien un calaix ben ple, fets amb roba de tots colors.

Les famílies adinerades del poble també anaven seguint les formes establertes pel Règim i l’Església. Tanmateix, prou que es notava que en tenien, de diners, i els agrada va fer la denteta als que no en tenien. Lluïen roba de qualitat, bones sabates i joies. Sobretot es notava per la manera encarcarada de passejar-se, de rodejar-se de les autoritats que eren els que tenien vot i veu i butlles per fer en el poble el que més convenia als seus interessos.

Sempre que podia, jo escoltava les converses que tenien l’àvia i la Rafela. Sovint solia sortir-hi la frase: “ Abans de la guerra”. La guerra havia deixat una esquerda definida i profunda a moltes persones. La xerrameca d’elles dues trencava el silenci, pesat com un jou, que regnava a casa, només suavitzat per les estones que engegàvem la ràdio.

A mi els estirabots i l’aspecte de la Rafela em feien riure. Tenia necessitat de riure, de divertir-me, de trencar amb aquell món gris, avorrit i rutinari que m’envoltava, que envoltava tot el poble. Les cares serioses del pare i de la mare no donaven per gaires rialles. I amb la mena germana, que tenia set anys més que jo, tampoc es pot dir que m’hi divertís gaire.

Teresa Riquelme

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Editorial 1694
1775 views
1775 views

Editorial 1694

Redacció - 21 de juny de 2024
Jugant amb pòlvora
48 views
48 views

Jugant amb pòlvora

Miquel P. Cortina - 21 de juny de 2024
Jaume Casajoana i Roca
61 views
61 views

Jaume Casajoana i Roca

Redacció - 20 de juny de 2024
Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com