Opinions de sobretaula: Un respecte als ciutadans, si us plau
Siguis o no siguis independentista, la situació política a Catalunya és decebedora i depriment. I si a més a més tens la pega de ser independentista -perquè ara
sembla més ser una pega que no pas una virtut quan uns anys enrere, cinc per exemple, tothom treia pit de ser-ho- doncs la situació és per fugir corrents.
Una disbauxa que només es pot superar passant de tot o bé rient. Tret dels hiperventilats que deuen estar molt enfadats perquè només fan que insultar a tort i a dret a tothom qui no pensa com ell aprofitant l’anonimat de les xarxes.
Les picabaralles entre els dos socis de govern, Esquerra i Junts, són inacceptables. Se’ls hi ha de poder demanar responsabilitat, seriositat i respecte als ciutadans. I crec que de tot això no hi ha res de res. Ben al contrari. Donen un espectacle -sí, espectacle- lamentable en un dels moments més delicats dels darrers temps, amb una inflació que ha fet pujar el preu de la cistella de la compra, de l’energia i davant d’una tardor que ningú no sap ben
bé què acabarà passant. Els pessimistes ho veuen cru, i els optimistes informats, també. Esperem que tots s’equivoquin. És en moments com aquests que és imprescindible un govern que sàpiga què vol i què pot fer.
Que cuidi la gent i, en aquest cas, tampoc nodescuidi el projecte nacional que per això hi són i es fan dir independentistes.
Al que anàvem. No veig maduresa política en els actuals dirigents que governen el país. Si Esquerra vol Junts fora, que ho sembla tot i que hauria de fer més equilibris dels que fa ara, se’ls fa fora i no només al vicepresident. I si Junts no hi està còmode, com pregonen des de fa mesos alguns dels seus messiànics responsables, doncs se surt i els qui viuen
de la moma des de fa anys que es busqui la vida com bonament puguin. Una mica trampós això de deixar l’opinió en mans de les bases. A partir d’ara ho faran tot així? Em semblaria bé.
Que diferent l’ambient d’ara del de fa cinc anys. L’1 d’octubre vaig treballar per cobrir la jornada històrica, i em va tocar viure-la a Sant Fruitós de Bages. Quina emoció veure com arribaven les urnes a l’escola Pla del Puig, on era en aquell moment. Quins nervis quan
es van tenir les primeres notícies de la violència de la policia. Quines corredisses cap al Monsenyor Gibert, on vaig estudiar de petit, quan algú deia que s’hi acosta la Guàrdia Civil. I quin orgull poder votar. És i continuarà sent durant molts anys, un dels majors
exercicis de llibertat col·lectiva d’Europa i del món.
D’això «només» fa cinc anys.
Jordi Morros