S’ha acabat el curs escolar. Els nens ja han deixat enrere les motxilles, els deures i els nervis dels últims dies. Ara només pensen en la platja, la piscina i les vacances. I els mestres, probablement, també.
Però abans d’arribar a aquest moment hi ha una tradició que es repeteix cada any. No surt al calendari escolar, però que és tan inamovible que gairebé hauria d’aparèixer-hi marcada en vermell.
Comença quan algú deixa anar al grup de WhatsApp de la classe la pregunta fatídica: «Què regalem al mestre?». I es posa en marxa l’arquitectura de la gratificació.
Fa anys, la resposta era senzilla: un dibuix, una manualitat que, sincerament, només podien apreciar uns pares abnegats, o una tassa amb les cares somrients dels nens. Quins temps més innocents!
Avui, en canvi, hem evolucionat i ha aparegut l’enginyeria de l’agraïment. Les postals plenes de faltes d’ortografia i amb una lletra que exigeix un màster en jeroglífics per desxifrar-la ja no són suficients. Cal innovar. Cal demostrar, també monetàriament, que estem molt agraïts. I així comença «l’operació regal».
Les propostes neixen humils, però sovint acaben sent sorprenentment generoses. Evidentment, la participació és voluntària. Però quan es pregunta qui hi vol col·laborar, en trenta segons ja han respost deu famílies. Res obligatori, però és difícil resistir-se a l’onada d’entusiasme col·lectiu.
I com que som molt demòcrates, votem el regal que volem. L’opció de la il·lusió, de la generositat i dels qui volen demostrar fins on arriba el seu agraïment destaca de seguida i encapçala les votacions en un tres i no res. Els pragmàtics apareixen més a poc a poc, procurant no quedar malament, i opten per la proposta més discreta. Uns quants es mantenen a la rereguarda, observant l’evolució dels esdeveniments i creuant els dits perquè la quantitat final no se’n vagi massa de mare. Al cap i a la fi, el mestre fa la seva feina.
I llavors apareix… (redoblament de tambors…) l’ovella negra. De vegades valenta, de vegades més tímida, intenta —normalment sense èxit— frenar l’onada d’entusiasme que omple l’aplicació de missatgeria. Però no hi ha res a fer. Els ganivets volen de seguida. Perquè, com pot ser que algú gosi qüestionar una iniciativa tan bonica?
L’efecte, paradoxalment, és el contrari del que es pretén. Els que dubtaven, els que de portes endins se sentien incòmodes amb el regal, s’hi adhereixen ràpidament, no fos cas que també acabessin assenyalats. I així és com un regal que havia de ser un gest d’il·lusió acaba convertint-se en una petita trencadissa entre famílies.
Objectiu fallit.
L’obsequi, al final —al meu parer, excessiu—, acaba a les mans del mestre. Uns pares contents, uns altres enfadats, i uns quants més resignats que desapareixen discretament de la conversa. Han comprovat que discrepar té un cost.
Això no és un regal.
Un regal és un acte d’agraïment.
I l’agraïment, com l’educació, perd sentit quan no és lliure.
