L’inici de les meves reflexions sempre acostuma a ser el mateix, pàgina blanca a l’ordinador i fent un repàs mental de les possibles motivacions que em poden portar a escriure i compartir en quatre ratlles, qui diu quatre diu vint, aquells pensaments, aquells dubtes, aquells emprenyaments amb el món que m’envolta, i acabo fent immersions a les pàgines de la premsa que, de forma més genèrica, estan plenes de titulars que ens fan emprenyar de valent, o ens obren els ulls, o l’anima, a voler creure que tot plegat pot ser millor.
Fa un temps que tant en primera persona com en l’entorn més proper, tant familiar com d’amics, hem viscut situacions mèdiques complexes, i que sovint et fan pensar en allò que surt a determinades entrevistes de si tothom té el que es mereix, o de què hi ha després d’aquesta vida, i la veritat és que les respostes poden ser de tots colors, encara que la realitat massa sovint ens tenyeix amb grisos una vida que sempre havíem somiat en colors, blau, verd, rosa … tot i que algun color com per exemple el vermell està associat a dos estats anímics oposats, per un costat és senyal d’errors o perill, però per l’altra s’associa a l’amor i el desig, encara que precisament el desig també pot acabar sent un perill.
Aquests dies llegia a la premsa que l’Hospital Vall d’Hebron vol canviar l’atenció als pacients crònics tot reduint un terç les visites a urgències, com?, es tracta de coordinar l’atenció primària, la intermèdia i l’hospitalària i treballar per fer un millor seguiment d’aquests pacients i anticipar-se a una possible descompensació d’alguna de les seves patologies.
M’agradaria pensar que pot ser així, no sé, tinc dubtes, voldria fer confiança als gestors que han de guiar-nos a tots plegats, pacients i professionals, a un servei assistencial i sanitari universal i de qualitat, que ja teníem, però que amb les mil i una excuses que ens han donat, l’hem anat perdent de mica en mica.
Ara al meu poble, tenim CAP nou, o el nom amb què el vulguin conèixer, EBA, CSIR, de fet el nom és el menys important, tenim edifici nou, una part nova i una altra renovada, quedarà bonic, el que no tinc clar és si tindrem suficients professionals a dintre, i tot aquest reguitzell de promeses i bones intencions quedarà només en això, promeses, que massa sovint estem acostumats que siguin promeses incomplertes.
Desitjo que les autoritats sanitàries no ens fallin i que les promeses es converteixin en realitat, que l’atenció a tots els pacients, incloent-hi també els crònics, estigui garantida amb els suficients recursos humans i financers, tot i que en els darrers temps sembla tot el contrari. Soc dels que de tant en tant fan arribar queixes al sistema, i m’emprenya rebre respostes de l’estil de què estan treballant per redistribuir els recursos per millorar l’atenció a les persones.
De professionals n’hi ha i de bons, de recursos també n’hi ha, aleshores que és el que coixeja perquè els ciutadans palpem que els serveis se’n ressenten?, sovint em toca anar a veure a infermeres i metgesses, al CAP hi ha menys afluència de pacients que abans, però la situació al CUAP o a urgències hospitalàries és totalment oposada, cues de persones, hores d’espera … el que deia, desitjo que aquest programa de l’Hospital Vall d’Hebron funcioni, i que sigui exportable a la resta del nostre petit país, els professionals i els pacients ens ho mereixem.
