Hi ha qui diu que un poble el defineixen els seus carrers, les places, els equipaments o el nombre d’habitants. Tot això està molt bé. Però, siguem sincers: una plaça buida és només una plaça. El poble comença quan la plaça s’omple.
Amb la Festa Major, les festes dels barris i les Enramades del Carrer Nou, n’hem tingut una bona demostració. Els carrers s’han omplert de música, de rialles, de retrobaments i d’aquella mena de caos perfectament organitzat que només saben crear les entitats, els voluntaris i tots aquells que tenen el mal costum de regalar hores perquè els altres en puguem gaudir.
Aquest any, a casa, la Festa Major ha tingut un significat especial. El nostre fill ha estat escollit l’hereuet de Sant Fruitós de Bages. Ens fa molta il·lusió, és clar. Però, més enllà de l’orgull familiar, ens emociona tot el que representa.
Durant els propers mesos tindrem la sort d’acompanyar hereus i pubilles per les festes majors d’altres pobles. Descobrirem que darrere de cada faixa, cada banda, cada ball i cada fotografia hi ha una manera diferent d’explicar qui som. I, malgrat les particularitats de cada municipi, hi ha una cosa que compartim: les tradicions són una magnífica excusa per trobar-nos.
I sabeu què és el millor de la cultura popular? És que no demana cognoms, ni carnets d’antiguitat. Tampoc fa proves d’accés. Només t’obre els braços i et demana si t’hi vols afegir. I aquesta és la seva virtut més gran.
Les tradicions no són objectes delicats que guardem en una vitrina perquè no es facin malbé. Són el fil invisible que uneix generacions. No ens ancoren al passat, sinó que ens arrelen a la terra. I només qui té arrels pot créixer ben amunt sense por del vent.
Però és clar, sempre hi ha detractors. Sempre hi ha qui es pregunta si això de les pubilles i els hereus encara té sentit, mentre curiosament ningú no es pregunta si canviar de mòbil cada dos anys en té gaire. Les tradicions, per a alguns, tenen un defecte imperdonable: no tenen bateria. I, és clar, això les fa antiquades. Doncs no. No són antiquades. Són antigues. I és precisament això el que les converteix en tradicions.
Vivim en una època en què els mòbils duren menys que una legislatura, les aplicacions passen de moda abans que les aprenguem a fer servir i els vídeos de quinze segons ens prometen explicar el món. I, malgrat tot, les places continuen omplint-se gràcies a tradicions que tenen centenars d’anys. Les modes passen, les tradicions ens uneixen.
Quan d’aquí a vint anys algú expliqui com era el Sant Fruitós d’avui, espero que no parli només dels carrers o dels edificis. Espero que recordi les places plenes, les entitats, les rialles, les Festes Majors, les Enramades i aquella tossuderia tan nostra de continuar fent poble. Si el nostre fill, com tants altres infants, aprèn alguna cosa fent d’hereuet, m’agradaria que fos precisament aquesta: que les tradicions no són una herència que es conserva, sinó un compromís que es comparteix.
I, mentre hi hagi algú disposat a sortir al carrer per viure-les, Sant Fruitós continuarà sent molt més que un municipi. Continuarà sent un poble.
