La Dina i el Guim.

M. 1442

Fa mooolts anys va existir un petit país que es deia Canut. Canut estava governat per la reina Elisenda; i els canutins eren persones espavilades que sabien aprofitar els mitjans que tenien al seu abast per poder viure. Tot anava força bé a Canut fins que, sense que ningú sabés el perquè ni el com, de dins d’una gruta que hi havia al Bosc dels Secrets en va sortir la bestiassa més estrafolària que mai ningú havia vist. I, des d’aquell dia, la tranquil·litat de la gent es va ben acabar.
Quan aquesta bestiassa grunyia feia tant soroll que les muntanyes i les cases tremolaven. La gent s’havia de tapar les orelles perquè els seus crits els eixordaven. A més, havien de córrer a portar-li menjar, si no l’atipaven ben tipa la bestiassa bufava molt fort i treia per la boca un alè pestilent que s’escampava pertot arreu. Aquest alè pudent, que escampava la bestiassa, era com la pluja àcida i tot el que tocava queia en desgràcia. Per aquest motiu la gent de Canut a aquesta bèstia que semblava un drac li deien la Bestiassa Pudenda.
La Bestiassa Pudenda es va anar engrescant, engrescant, i va arribar el temps en què encara que li portessin molt menjar i anés ben tipa escampava el seu alè pestilent a sobre els camps, sobre el bestiar i també sobre les ciutats i els boscos. Ja no en tenia prou d’anar ben tipa, només per divertir-se deixava anar tot el tuf del seu alè allà on li semblava. Gaudia fent mal.
De tanta pudor fastigosa que es va acumular, les plantes i el bestiar es van començar a morir. A les persones aquella pudor repugnant també les afectava; a més, els aliments ja escassejaven molt.
La reina Elisenda envoltada dels grans savis d’aquelles terres, intentaven esbrinar com havia pogut néixer una bestiassa com aquella i de quina manera la podien combatre. Però tot el que sabien de la Bestiassa Pudenda era que, de nit, es refugiava a la cova del Bosc del Secrets i que dormia amb un ull obert i l’altre tancat.
Sí que es van organitzar batudes per matar-la, però totes havien fracassat. La Bestiassa Pudenda tenia una carnadura molt especial, si li clavaven llances, ella se les treia amb gran facilitat i la ferida se li cicatritzava a l’instant. Era com un robot d’aquests moderns que no se sap con destruir-los ja que sempre es van regenerant ells mateixos.
La reina Elisenda va decidir organitzar un repicat de pregons per tot el país, dient que recompensaria – i molt- a qui pugues combatre a la Bestiassa Pudenda que tant mal els feia i no els deixava viure. De seguida es van fer llargues fileres de persones davant del Palau. Molts canutins pensaven tenir idees i plans molt bons per acabar amb la Bestiassa Pudenda. Però renoi!, totes les estratègies i teories presentades, al posar-les en pràctica, anaven fracassant l’una darrera l’altra. La Bestiassa Pudenda, semblava veritablement indestructible.
Però un bon dia es van presentar davant les portes de Palau una noia i un noi jovenets que es deien Dina i Guim i van demanar que els deixessin entrar perquè volien parlar amb la reina. Un cop davant la reina, li van explicar que ells eren teixidors. I que teixint, teixint, havien tingut la idea de com es podria combatre la Bestiassa Pudenda. Estem gairebé segurs que no és pas amb la força que ho aconseguirem sinó amb l’enginy i l’astúcia.
-I què proposeu, doncs? -va dir la reina. Com penseu fer-ho? van saltar els savis de la cort. La Dina i el Guim van contestar que creien que el mateix alè pudent de la Bestiassa la mataria si l’hi fessin respirar. Es tracta de teixir una gran cortina molt espessa i gruixuda per poder tapar l’entrada de la cova del Bosc dels Secrets, i si la Bestiassa Pudenda és tan brètola com sembla, ella mateixa es fera el mal –van dir.
La reina va escoltar amb molt interès l’explicació de la Dina i el Guim. A ningú se li havia acudit pensar que la Bestiassa Pudenda portés en ella mateixa la seva pròpia destrucció. La reina els va creure; i llavors, a Canut, va començar una gran feinada.
Totes les cases que tenien telers de mà, que eren els telers d’aquell temps, es van posar a teixir una roba molt espessa i atapeïda feta amb cordes de cotó, de cànem i palla. Els telers no paraven: catxic, catxac, catxic, catxac; teixeix que teixiràs…
Un cop fetes les tires de roba, les van haver d’ajuntar cosint-les una per una de vora a vora, hi van tenir molta feina, però la gran i pesada cortina va quedar enllestida. Llavors la van enrotllar i la van lligar, ja ho tenien tot a punt. Només calia esperar una bona ocasió.
La bona ocasió es va presentar un dia en què la Bestiassa Pudenda havia rondat molt i estava molt cansada; quan això passava solia dormir una quants dies com una lirona. Aquest era un bon moment! Van enganxar bons cavalls al carro i van transportar la pesada cortina fins a l’entra de la cova. Un cop allà, molta gent van col·laborar en anar clavant la cortina a la paret de l’entorn de l’entrada de la cova fins que va quedar ben tapada.
La Bestiassa Pudenda sentia sorolls però com que estava tan cansada pensava: ja s’ho faran aquests rucs! I tornava a adormir-se sense pensar mai que a ella li pogués passar res de dolent. Estava ben segura que ella era infal·lible. Un cop es va trobar ben reposada, va obrir l’ull que tenia tancat i va tenir ganes de llevar-se però ho va veure tot fosc perquè l’espessa cortina no deixava entrar la claror de dia. En veure que no es feia mai de dia, la Bestiassa Pudenda es va començar a enfadar. A més, se sentia fressa de persones que xiuxiuejaven; la Bestiassa, sense contemplacions, va engegar una de les seves millors alenades pestilents: baaafff!
L’alè pudent va recórrer la cova fins a xocar amb la cortina espessa, hi va rebotar i va retornar enrere fins a topar amb la mateixa bestiassa. Això la va enfurir encara més i va tornar a bufar. Com més bufava i rebufava més pudor sentia i com més pudor sentia més bufava. Va ser tan insensata la Bestiassa Pudenda, que no va pensar mai que el seu propi alè també podia ser nociu per ella. Es va atipar de fer esgarips i de treure bafarades pestilents sempre pensant que faria mal als altres. El que va passar va ser que la cova va quedar ben plena de pudor i d’acidesa i la bestiassa, sense adonar-se’n, es va emmetzinar ella mateixa fins a quedar morta i ben morta, tal com havien predit la Dina i el Guim.
Quan la gentada que hi havia a fora de la cova va deixar de sentir crits i esbufecs, va suposar que la Bestiassa ja s’havia mort. No es van equivocar. Va córrer la veu per tot el país, la gent sortia de les cases cantant i ballant. Per fi s’havien alliberat de l’esclavatge de la Bestiassa Pudenda, ara podrien tornar a treballar i viure amb tranquil·litat sense haver de pagar aquell injust tribut a aquella absurda Bestiassa. Ho van celebrar de valent!
La reina Elisenda va agrair l’esforç de tots els canutins que havien col.laborat en tot aquest treball i va pagar, de molt bon grat, la recompensa que havia promès a la Dina i el Guim. Una gran recompensa que permetria a la Dina i el Guim la possibilitat de poder estudiar el que volguessin. Estaven molt contents, la vida els somreia.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin