El visitant

Teresa Riquelme 7 de març de 2024

164 Views

Eric-Emmanuel Schmitt, (St.Foy les Lyon,1960) va escriure l’obre de teatre EL VISITANT.
Ell mateix va escriure també el Pròleg del seu llibre. Jo, en copio una part.
“” Se’m va acudir El Visitant un dia que mirava el telenotícies. Com de costum, la pantalla feia desfilar el mateix seguici d’horrors, de guerres, d’escàndols i d’exclusions, però aquell vespre contràriament al meu costum, sentia realment el que deien, prenia el pols del món, la força del mal m’anorreava i patia en la meva carn i el meu esperit. “Els telenotícies deuen deprimir a Déu”, vaig pensar. Tot seguit es va insinuar una pregunta; “Però, quan Déu pateix, amb qui pot parlar? Qui pot consultar?” I es va imposar la imatge evident, fulgurant, de Déu ajagut al divan de Freud…
Vaig escriure doncs El Visitant. Hi he posat la intimitat de les meves preguntes, hi he expressat la meva angoixa i la meva esperança… Com creure en Déu després d’Auschwitz? Què en queda de la fe en aquest fi de segle? Vaig declarar Déu innocent del mal per deixar lloc al misteri. Quan vaig enllestir l’obra em sentia feliç, rebentat, però convençut que la història s’interrompia en aquell punt: havia posat tant de mi mateix en aquell text que pensava que mai no interessaria ningú.
L’èxit ens fa tornar humils. L’acollida triomfal reservada a El Visitant, tant a França com a l’estranger, em va fer comprendre que la meva identitat no era tan sols meva, sinó que era la de cadascú. L’èxit m’ha ensenyat que jo no era singular, únic, sinó que era un home entre els homes, un home exactament com els altres, ansiós, joiós, neguitós, amb l’única diferència de tenir una ploma per expressar la humanitat en un teatre.
Cal tornar a fascinar el món. El nostre segle ha esperat tant de l’home—mitjançant la política, la ciència–, el nostre segle ha cregut amb tant de narcisisme en l’home i en l’home sol, que ha buidat l’univers. Vivim en una terra muda, mancada de significat intrínsec, una terra abandonada pels Déus o per Déu mateix. Si escoltem els filòsofs, l’univers ha deixat de ser misteriós, és anodinament absurd.
Déu, però, subsisteix. Si més no com a pregunta. Estem tots sumits en el dubte, com Sigmund Freud aquella nit real del 1938, en què, en una Europa trasbalsada per les convulsions histèriques del nazisme, la Gestapo es va endur la seva filla Anna.