Realitat i ficció

Abans es deia que cada fill que neix porta un pa sota l’aixella. Això devia ser a segons quines cases. A casa de la Laura, no va pas ser així.
Els pares de la Laura ja tenien una filla de set anys i no en volien pas tenir cap més de fill, fins i tot la seva mare s’havia venut el bressol i el cotxet de nadó de la primera filla. Per aquest motiu quan va saber que estava embarassada un altre cop, en lloc d’alegria va tenir un gran disgust i amb el seu home van patir un gran rebombori.
En aquell temps de dictadura i de càstigs, la mare de la Laura, només es va atrevir a prendre una bona purga, que li va provocar un gran malestar, però l’embaràs va tirar endavant.
El dia que va néixer la Laura, sobretot per al seu pare, va ser també un dia d’un gran mal humor. Si hagués estat un nen s’hauria conformat, però va ser una altra nena i aquesta realitat el va fer sentir totalment contrariat. A més, la seva sogra – que va ser la padrina de la nena- es va entestar a posar-li el nom de Laura. Aquest nom va causar una gran esquerda entre la Laura i el seu pare. Una esquerda que la Laura va trigar anys a saber-ne el motiu. Alguns secrets de família poden durar molts anys. El seu pare no la cridava mai pel seu nom, l’anomenava: la segona.
Darrere de la casa on vivien, que era del seu pare, hi tenien un hort. En un trosset de l’hort, la seva àvia hi conreava un petit jardí. El més bonic del jardí era un roser d’emparrar que s’enfilava per la paret de la casa, en deien roses de cent fulles. Eren de color de rosa pujat, que quan florien desprenien una olor tan fina que ajudava a mitigar la fortor dels conills i de les gallines que hi tenien en un cobert, també al darrere de la casa.
Hi cuidava una bona varietat de flors l’àvia de la Laura, entre elles els lliris blancs de Sant Josep; de petita la Laura es divertia tocant el pol·len groc dels lliris, un dia s’hi va embrutar el vestit i algú la va renyar i li va dir:” Aquestes taques semblen taques de vergonya”. La Laura no va saber de quina vergonya parlaven, però no va tocar mai més el pol·len dels lliris de Sant Josep.
On es quedava embadalida la Laura, era quan les plantes de safrà florien. Les trobava d’un color violeta tan bonic i dolç que es va prometre, a ella mateixa, que quan seria gran un dia tindria un vestit del mateix color que les flors del safrà. Aquest desig de la Laura, va ser una realitat.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin