Camí del “matadero”

Quan jo era petita era així com es deia: Camí del “matadero”. És el caminoi que comença un cop passat la primera casa del Raval i la carretera de Vic i segueix a la vora del Riu d’Or fins a l’escola de les monges; abans, eren les “Hermanas Siervas del Sagrado Corazón de Jesús”. Ho dèiem malament, no dèiem pas camí de l’escorxador. Però era de veritat que a mig camí hi havia un escorxador de xais. Actualment, a vegades sento que l’anomenen camí de les monges, potser perquè l’escorxador fa tants anys que ja no hi és, i encara més anys que ja no es feia servir.
Per anar a l’escola de les monges vaig haver de passar per aquest lloc durant cinc anys, a vegades s’esqueia que era el dia de matar els xais, jo passava molt de pressa per davant, no pas per por sinó per la pena que em feia veure els xais lligats de peus mentre esperaven la mort. En aquell temps jo tenia un llibre molt bonic, en el qual s’hi veien uns xaiets dibuixats i sota del dibuix deia: “El corderito es la figura de la bondat y dulzura”.
Pràcticament, al mig del camí, algú havia posat unes pedres grosses per poder travessar el Riu d’OR, que nosaltres en dèiem el “Ridò”. Travessàvem per aquestes passeres i pel camí del mig dels horts solíem anar a cal Cacuero a comprar xiclets. El Cacuero vivia al costat de l’església. La primera amiga que em va acompanyar a comprar un xiclet, es deia Juanita. Em va explicar “l’has de mastegar, però no te’l pots empassar”. Va ser el meu primer xiclet, i recordo molt bé que el vaig trobar molt bo.
Quan vaig tenir nou anys, la mare em va treure del col·legi de les monges. Suposo que va ser per diversos motius, però n’hi va haver un que segurament devia ser el que va fer vessar el got. Les monges, per algunes de les processons que es feien en aquell temps, els agradava vestir les alumnes de pastores / pastors, àngels i altres vestimentes que això ja era ben normal aleshores.
El que va passar un diumenge en sortir de missa, no va semblar tan normal. Una de les monges que també era a missa, em va dir que anés amb elles que tenien una sorpresa per a mi, i també van dir a una altra nena que anés a casa meva i digués a la mare que l’esperaven al convent. La sorpresa va ser que em van vestir amb un hàbit de monja, em van dir que era com el que portava la meva patrona, Santa Teresa d’Àvila. A mi em va sorprendre que tinguessin un vestit de monja tan petit, però no recordo haver pensat res més.
Quan va arribar la mare en el pati de les monges i em va veure rodejada de les germanes i vestida com elles – aquesta vegada no es tractava pas d’anar a cap processó -, va posar una cara tan espantada que li va costar molt dissimular la seva contrarietat. Quan les monges li anaven dient: que no està contenta? Que no veu que n’és de bonica vestida de Santa Teresa! La mare deia que sí que estava molt contenta, però jo li veia la cara, i de contenta res de res. No era pas que jo hagués dit mai que m’hauria agradat ser monja, no m’havia passat mai pel cap, mai. Però només tenia nou anys, i la visió que va quedar en el pensament de la mare, en veure’m vestida de monja, va fer que, al cap de poc temps, em tragués del col·legi de les Germanes del Sagrat Cor de Jesús.