La Barbacoa: Per Miquel Puig Soler

L’arribada de l’estiu i de les vacances estimula l’afany culinari de molts adeptes a  les graelles i a les barbacoes; els homes tradicionalment encarregats d’aquesta tasca veuen  en aquesta forma de cuinar el factor en el qual s’hi troben prou disposats i capaços de tirar endavant amb resultats   exitosos i lluïts. És una costum vinculada a les reunions d’amics i familiars de temps ancestrals sempre addictes a una manera de cuinar rústica i saborosa, però  gens fàcil. La cuina feta a la brasa és una dependència del foc que els humans tenim des de fa moltíssims anys i que a més de l’ús domèstic com a font de de llum i calor, el profit que ens aporten les brases per condimentar la  majoria de productes alimentaris ha sigut vital en les nostres llars.

La cuina a la brasa es va estendre per a tot el món, i en alguns països criadors essencialment de boví, han assolit l’excel·lència gastronòmica amb els seus encertats rostits a la graella i les salses que els acompanyen. Els Argentins, els Uruguaians i la majoria dels països de Sud-Amèrica són uns verdaders artistes en fer els famosos i particulars “asados, coent la carn plantada davant les brases de qualsevol forma imaginable. En el nostre país també és una costum molt arrelada i cada vegada més, apareixen els amants de les graellades de peix i marisc sense oblidar els addictes als vegetals brasejats  cada cop més nombrosos.  Val la pena mantenir a foc ben viu aquesta tècnica tan antiga i natural com ho és escalivar el que us vingui de gust, encara que s’ha de fer atenció a la llenya o carbó que fem servir per evitar que transmeti a les viandes gustos poc recomanables. Abans, en qualsevol lloc de la casa hi havia una pila de sarments secs i a punt per fer l’escalivada. Això ja és història.

Una persona admirable. Sempre havia sigut algú molt proper a tots, com si visqués a casa sense ocupar cap plaça; era raonable, assenyat i d’una equanimitat tan remarcada que quan  l’escoltaves tenia la capacitat de  mantenir-te  a l’aguait  de tot el que deia. Tenia el do de la paraula i moltes coses per dir; va ser una d’aquelles persones que va aportar a la cultura en general una riquesa plena de matisos engrescadors que perduraran al llarg dels anys. Era un home senzill que amb les seves explicacions va aconseguir que apreciéssim millor un entorn que de vegades no apercebíem en el viure diari amb les persones i amb la naturalesa. Estic parlant del senyor Josep M. Espinàs que ens va deixar el passat mes de febrer. Escriptor, periodista, viatger empedreït i cantautor, pioner de la nova cançó catalana i fundador de els Setze Jutges, medalla d’or de la Generalitat i premi Sant Jordi de novel·la, Tot personatge, vaja.

L’explicació brillant dels seus itineraris dins i fora de Catalunya ens va portar arreu sense moure’ns de casa. Llurs relats eren minuciosos, entranyables, descansats, rics, didàctics i conciliadors amb la vida familiar i en tot el que l’envolta. El que solia narrar de les seves activitats viatgeres ho experimentava abans i ho feia de la manera més efectiva i autèntica, a peu. Hi ha persones com ell que malauradament el seu espai de vida ha conclòs, però és mereixen pel que han representat, el reconeixement de tots nosaltres ja que ens han tingut amatents i distrets a tot i a tots per un motiu o altre. Les cançons i les lectures que ens ha deixat aquesta gran persona són un pòsit que sumat al de molts altres, ajuden a conformar una societat sana i digne. Hi ha una frase d’en Josep M. Espinés que sempre tinc present. Ho va dir als noranta quatre anys quan un periodista li va preguntar el motiu pel qual estava tan bé per l’edat que tenia. “ Estic sa perquè no menjo mai molt de res, i procuro menjar si puc, una mica de tot”.

Una salseta per amanir. No sé qui li va ensenyar a la Carla a fer aquesta salsa però quan mengem alguna cosa que s’ha d’amanir, a casa, se’n encarrega ella. Una amanida d’arròs, de pasta, pe patates, d’enciam… En un recipient de vidre amb tapa poseu oli d’oliva, vinagre, pebre, sal, el suc de mitja llimona, una cullerada de mel i la pell  de mitja taronja tallada fina. Ho poseu al microones uns segons,  tapeu el pot, i a remenar! Moveu el pot fins aconseguir que tots els ingredients és barregin. Les quantitats? Això ho sap ella, a ull.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin