Encara no!!

Avui m’he trobat amb el jardiner que cada any ens poda les catorze palmeres que tenim al jardí de casa. Vols que vingui aquesta setmana a esporgar les palmeres, Miquel? Encara no, Joan, ja t’avisaré, El motiu de la meva resposta és perquè encara hi ha molts ocells que hi tenen els nius camuflats enmig del seu fullam: les caderneres, els pardals, les tórtores, els tudons, uns ocellets negres molt petits, de bec corbat que s’emparren dinàmicament per la soca i que any rere any venen al nostre jardí per fer-hi el niu. Puc esperar uns quants dies més i protegir aquest bé de Déu d’ocells que em distreuen escoltant els seus cants i observant com furguen el terra buscant els cucs o caçant insectes, a tort i a dret, per alimentar a les seves cries; m’ajuden a passar bones estones relaxants i tranquil·les.
Hi ha altres espècies que venen a niar dins l’entorn del meu petit paradís. Els gafarrons, les merles, els verdums, les pastorelles, les grives, les puputs, el pit-roig, una parella o dues de mussols, els ratpenats, l’oriol, que gairebé no veig mai, però que sento refilar, i alguna altra classe d’ocells que no controlo, però que sé que hi són. He observat aquests darrers anys que amb tota la fauna d’ocells que viu amb nosaltres, ha minvat molt la proliferació de mosques, de mosquits i altres bestioletes alades que són un incordi incòmode i molest.
Amb el pas dels anys i en determinades ocasions antigues vivències retornen al nostre pensament; són experiències de les quals no en guardes un bon record. Alguns episodis del passat els visc encara amb un cert desassossec, malgrat, l’esforç per oblidar-los. Són arrugues que el temps, prou generós encara, va distribuint com una ombra benigna escampades en el camí de la nostra vida.
L’atracció que sento pels ocells és com un equilibri moral que necessito per poder expulsar-me del maltracta que els vaig tractar quan era jovenet. Recordo que algunes nits sortia de cacera amb uns quants companys i els matàvem amb una escopeta d’aire comprimit mentre dormien; també considero que era un acte cruel i despietat quan els anàvem a caçar amb vesc i, un cop els teníem a les mans i comprovar el seu sexe, els rebatíem contra el terra, enfurismats pel sol fet de ser femelles, ja que no cantaven tan bé com els mascles. Malifetes sense cap afany concret, però que tenien un caràcter de revenja imposada per uns límits tan estrictes com absurds.
No me’n sento gens orgullós del que fèiem llavors i me’n penedeixo moltíssim. Crec que alguns companys d’aquella generació de joves del poble, en algun moment de la seva vida han lamentat aquelles activitats, producte de la ignorància i la informació malendreçada que rebíem. Per això ara intento cuidar el millor que puc tots els ocells que em fan companyia, evitant que els molestin el menys possible.
Tot i que convindria esporgar les palmeres perquè fan uns plomalls de floretes blanques que m’omplen la piscina de porqueria, faré esperar al Joan, el jardiner, fins a primers de juliol. Hi ha quatre o cinc nius que encara estan covant.

Cabrit rostit

L’altre dia van venir uns amics a dinar per celebrar el seu aniversari de noces. Com que tenen okupes a casa seva (les filles) ens van demanar per fer-ho a casa nostra. Ells ja es cuidarien de portar tot el menjar. Cap problema companys: casa meva és vostra pel que la necessiteu. De segon plat van portar un cabrit que els va enviar un amic de Logronyo que es dedica a vendre per internet tota mena de rostits a l’estil castellà. Una mica de llard i aigua. Venen al buit, gairebé cuits; sols s’ha de posar al forn quaranta minuts i ja estan preparats per portar a taula. Molt ben cuit i rosset, però pel meu gust un pèl insípid, sembla bullit. M’agrada més com el fem aquí.
Poseu sal i pebre a la carn i la col·loqueu en una plàtera per anar al forn amb una cullerada de llard i un raig d’oli d’oliva. Afegiu-hi un parell de cebes tallades, quatre tomàquets trossejats, una cabeça d’alls sencera, un brot de romaní i una fulla de llorer. Poseu-ho al forn a 220 graus. L’aneu girant a mesura que es vagi enrossint. Passats uns tres quarts d’hora ho arruixeu amb un quart de litre de vi blanc, i un altre d’aigua; ho tapeu amb paper d’alumini. Abaixeu el forn a 160 i deixeu coure fins que estigui tendre; si us convé hi podeu afegir més aigua a fi de tenir més salsa que va bé a l’hora de repartir. Destapeu i el deixeu acabar de coure fins que estigui ben daurat. Serviu-ho amb qualsevol guarnició, patates, mongetes, escalivada.

Miquel Puig Soler

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin