0 Shares 525 Views

El naixement d’un estel.

22 de febrer de 2019
525 Views

M. 1449

El Gresol era un nen que vivia en una casa bonica, darrera de la casa hi tenien un hort ple d’arbres fruiters que eren una joia. Tant el Gresol, com els gats de la casa, el Xerric, el Xerrac i la gata Dolça, s’hi feien tips de jugar en aquest hort.
Havia fet un dia agradable i els arbres de fruita tardorenca desprenien a l’aire un aroma ensucrat, el Gresol havia sortit a l’hort i s’havia assegut sota una figuera que estava plena de figues. Els gats l’havien seguit, la Dolça, manyaga, roncava al seu costat en busca de mims; el Xeric i el Xerrac s’estiraven amb complaença i feien veure que dormien, però no dormien. El nen va pensar que els seus gats tenien molta sort perquè ningú es reia del seus noms. Ell, en canvi, tenia un problema, ja que, a l’escola on anava, no hi havia cap altre nen que es digués Gresol, i per això li feien la punyeta. Solien fer-li la cantarella: el Gresoool sempre camina soool!!!, sempre soool!!
El Gresol ho havia explicat als seus pares, i ells li van dir que bé prou que es queixarien perquè ningú tenia cap dret de mofar-se del seu nom. També li deien que li havien posat el nom de Gresol perquè a ells els agradava molt. Li explicaven que abans de la il.luminació elèctrica a les llars feien servir els llums de gresol (que era com un gerro on hi posaven oli i una metxa per encendre), que també s’anomena gresol on es formen idees, mitjançant l’opinió de diverses persones… i també en un gresol, s’hi podia fondre or. En tot cas, és un nom bonic – li deien. El Gresol, però, no es quedava gaire convençut amb aquestes explicacions, i la veritat, és que sentia vergonya del seu nom.
El Gresol era un nen que gaudia amb passió de cada sensació nova que sentia, i a l’hort de la casa on vivien, hi trobava una pila de coses interessants, a més de les plantes: formigues, cargols, cuques de llum, sargantanes, papallones, marietes… Però aquell vespre, assegut sota la figuera, estava emmurriat pel motiu del seu nom. El sol se n’anava a la posta, els ocells xerrotejaven i, d’una revolada, es ficaven dins dels arbustos en busca d’un bon amagatall o es posaven sobre les branques dels arbres, arraulits sota les fulles, per passar-hi la nit.
La seva mare el va cridar dient-li que entrés a casa i ell va contestar “ja vinc”, però no hi va anar. Ja s’havia fet fosc, el Gresol va alçar els ulls al cel i va fer la descoberta de la grandiositat del firmament, no s’hi havia fixat mai tant. Era una nit estrellada i amb la lluna que feia el ple. Li va semblar tan bonic tot el que veia que, d’una manera instintiva, va aixecar els braços, com si vulgues tocar amb les mans aquell cel brodat de brillants. De seguida es va adonar que no hi podria pas arribar, però es va que dar absort mirant enlaire.
I va ser així, mirant fixament el cel, quan va veure que, a la claror rodona de la lluna, se li dibuixava una cara molt bonica, com si fos una noia. Una cara bonica però alhora preocupada i també es queixava, dient:
– Ai, ai, està a punt de néixer l’estel i encara no li hem triat el nom!
El Gresol va pensar que allò que havia sentit devien ser uns xiulets del vent. Però la lluna va continuar amb la seva queixa:
– “És que no se m’acut cap nom! Nois, nois, sortiu, que l’estel està a punt de néixer!” Llavors, a l’entorn de la lluna, van aparèixer una pila de rostres que repetien: “doncs si que estem bé! Com és que encara no tenim el nom decidit!” La lluna movia la cara i mirava amunt i avall bo i contestant: “no ho sé, no ho sé, no m’havia passat mai una cosa semblant… i tot d’una, els ulls de la lluna es van clavar en els ulls del Gresol, i va dir: “mireu, mireu allà baix, hi ha un nen que no té son!”
– El Gresol va sentir una esgarrifança a la espinada. La lluna li parlava!, això no podia ser, però sí que era.
– Com et dius bonic, va fer la lluna mig distreta.
– Em dic Gresol, va contestar amb por pensant que la lluna també es riuria del seu nom.
– Gresol? Gresol?.. va repetir la Lluna. Quin nom més bonic! Com és que no se’ns havia acudit un nom com aquest? Companyes, companys! – va cridar. A l’estel li podríem posar Gresol. Què us sembla? Es el nom d’aquell nen d’allà baix, el que està a prop de la figuera.
Després d’aquestes paraules en el firmament hi va haver un gran rebombori d’astres que van enfocar la seva llum en direcció on era el Gresol, el noi va quedar mig enlluernat de tant esclat de vivor i es va sentir un pessic encongit.
– Sí! Sí! El nom és bonic. No en tenim cap d’estel que se’n digui – feien les veus estel·lars – Compte! Compte! Que ja s’acosta el moment…!
El Gresol mirava el cel sense perdre’s res del que passava. Va veure com es formava un núvol petit que es va anar espessint, espessint. A cada instant que passava es feia més i més dens, fins que, tot d’una: plaaafff!, va explotar. D’allà mateix on havia fet l’espetec, va anar sortint un punt lluminós, de primer vacil·lant, però que al cap de poca estona ja brillava radiant i seductor. L’estel havia nascut.
La Lluna va semblar que es treia un pes de sobre i va dir:
– És que un naixement, sempre és un naixement… Arreu se sentia un esvalot de veus de joia que deien :
– Benvingut! Hola company! Et direm Gresol… És el nom d’aquell nen que ens mira des de la Terra, guaita’l!
El Gresol encara romania prop de la figuera amb el cap enlairat; estava alterat, però feliç. No havia pensat mai que veuria néixer un estel i encara menys que li posessin el seu nom. Es va fregar el front, no fos cas que somies; però no, no somiava.
Allà, dalt del cel, hi havia aquell petit puntet lluminós que li somreia. A més, altres fesomies es dibuixaven aquí i allà i també es mostraven contentes. Fos el que fos, tenia la seguretat que havia passat un cosa important. Potser els astròlegs ja ho tenien previst i estaven a l’aguait de tot aquell esdeveniment, però ell, el Gresol, no n’havia sabut res fins que ho havia vist. Per ell havia estat una sorpresa que mai oblidaria.
La lluna i alguns astres li van dir: “tenir un astre que es digui el teu nom és un signe de bona sort, ho sents Gresol?”
El seu nom, dit per la veu dolça i vellutada de la lluna, li va semblar un nom fantàstic. Amb raó els seus pares li deien que era un nom bonic, perquè n’era de bonic! I pobre del que goses riure-se’n. Ara ningú s’hi atreviria, perquè ara ell se sentia valent. El Gresol va mirar el petit estel i li va dir: Bona nit, amic! L’estel va somriure i li va fer l’ullet.

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Copa Bages
29 views
29 views

Copa Bages

Redacció - 24 de setembre de 2021
Horaris ASFE SFB
740 views
740 views

Horaris ASFE SFB

Redacció - 24 de setembre de 2021
Editorial 1563.
82 views
82 views

Editorial 1563.

Redacció - 24 de setembre de 2021
Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com