0 Shares 562 Views

El braçalet de la princesa.

16 de novembre de 2018
562 Views

M. 1437

Vet aquí que una vegada va existir el País de les Magranes. Era el País de les Magranes perquè hi havia camps i més camps de magraners que, quan florien, convertien aquelles terres en un jardí meravellós i immens. En arribar el temps de la collita tot eren festes i joia.
A tots els habitants d’aquell país, els agradaven molt les magranes. Les engrunaven i omplien uns bons plats de grans sucosos que es menjaven a cullerades. Eren magranes d’una qualitat exquisida, gairebé sense fusta.
Qui estava molt orgullós de tot aquell bé de Déu era el rei Gregori II. Era un rei grassonet, vermellós de cara i gran devorador de magranes. De caràcter arrauxat. Mentre li duraven els rampells valia més no trencar-li la girada.
En molts dels ornaments del palau com escuts heràldics, tapissos, el tron i joies reials, s’hi representava l’arbre nacional: el magraner. Com també les seves flors, fruits i escenes de La Gran Collita.
El rei i la reina tenien una filla de deu anys que es deia Clementina. El dia del seu desè aniversari, el rei li va regalar un preciós braçalet de robins que estaven tallats en forma de grans de magrana.
– D’ara endavant, hauràs de portar aquest braçalet en tots els actes oficials. Vés amb molt de compte de no fer-lo malbé -va dir el rei a la princesa Clementina amb gran solemnitat-. Era una ordre reial.
La princesa va quedar fascinada per la vermellor dels robins. Quan els raigs del sol els tocaven, desprenien uns reflexos rosats que la deixaven embadalida. Li agradava tant aquell braçalet, que no se’l treia ni per anar a dormir. La seva mare, la reina Palmira, l’avisava:
-Clementina!, posa el braçalet dins l’estoig. Guarda’l per als dies de cerimònia. Ja en tens altres, de braçalets. Ai el teu pare, si el fas malbé!
La princesa no feia cas de la seva mare perquè creia que aquell braçalet ja formava part del seu canell. Pensava que el portaria tota la seva vida.
La princesa Clementina era una nena curiosa, sempre ficava el nas pertot arreu. Quan les normes protocol·làries del palau l’avorrien, s’escapava a través dels llargs passadissos i dels grans salons tapissats fins arribar a les cuines del palau.
Allà es distreia molt. Mirava el tràfec i el bullici que solia haver-hi, escoltava el xup-xup de les cassoles, guaitava com assaonaven les viandes, aspirava la flaire dels guisats i li passava l’estona volant. Sobretot s’hi sentia bé perquè allà hi havia la Jacinta, la cuinera principal de la família reial.
La Jacinta sabia més rondalles que totes les persones del palau juntes, i era molt bona dona. La princesa Clementina, arrecerada a la seva falda i agombolada per la seva veu, se sentia protegida. No es cansava de fer-li preguntes i més preguntes, com si la Jacinta tingués resposta per a tot i tot ho pogués aconseguir.
El que sí que coneixia, la vella Jacinta, eren les tossuderies i les caparrudeses del rei. En més d’una ocasió havia ajudat la princesa a sortir de situacions conflictives. Per això aquell dia la princesa havia corregut a explicar-li la desgràcia que li acabava de passar i la por que tenia d’haver de patir les represàlies del seu pare, el rei.
Tot havia anat mentre jugava en un tros del jardí, a prop de les cuines. Un ramat d’oques arribava de pasturar i la princesa se les mirava. Sense que sabés com, se li havia enganxat el braçalet de robins en un roser. Ella havia fet un moviment brusc amb el braç i creeec! El braçalet s’havia trencat i els robins havien rodolat per terra. Les oques, per instint, havien cregut que eren grans de magrana i se’ls havien empassat tots en un tres i no res.
La princesa Clementina, esglaiada, ho abocava tot a la comprensió de la vella Jacinta. El rei era molt sever amb faltes com aquesta i la castigaria, per molt princesa que fos. Plorava a raig fet per la pena d’haver perdut el seu estimat braçalet i per la por del càstig que l’esperava.
S’apropava la tardor i amb ella Les Grans Festes de la Collita. S’haurien de fer molts actes oficials i el rei s’adonaria que la princesa no portava el braçalet. Calia trobar una solució amb urgència, però la Jacinta, de moment, va quedar atabalada. Com s’ho farien per solucionar aquest problema? Què podien fer per què el rei no s’adonés del que passava i així evitar que provoqués un dels seus aldarulls?
Al cap d’una bona estona de pensar, la Jacinta va trobar la solució. Cinc dies abans de les festes, solien matar l’aviram. Ella tindria cura que ningú obrís els ventres de les oques llevat d’ella mateixa. Miraria bé dins els paps i, amb una mica de sort, podria recuperar els robins
Això va ser un encert. Els robins anaven sortint amb gran joia de totes dues. Però, ai, renoi!, el dia abans de Les Grans Festes, només n’havien recuperat deu. Encara els en faltaven cinc.
No hi havia manera de poder cordar el braçalet al voltant del canell de la princesa si no tenien els quinze robins. La princesa Clementina ja es veia la pedregada a sobre. Però la Jacinta, tot d’una, va exclamar:
-Que no vivim al País de les Magranes? Doncs, les magranes ens ajudaran. I tant que sí!
Llavors va escollir una magrana magnífica, la va obrir i en va agafar els cinc grans més perfectes que va trobar. Els va enfilar en el fil d’or amb els robins i va nuar, amb traça, els dos extrems a la tanca.
-Ja està! -va dir amb cara de pasqües-. Aquí tens el braçalet!, no crec que ningú s’adoni del canvi!
Les Festes de la Collita se celebraven a tot el país. Com sempre, a palau, amb molta pompa. En altres llocs, amb més senzillesa, però tothom en gaudia de la millor manera que tenia a l’abast.
A palau hi van anar uns joglars que van fer les delícies de la cort. El rei estava molt cofoi i menjava molt. Tot va anar com una seda. El rei, content, no es va adonar ni de broma que la princesa portés cinc grans de magrana al seu braçalet.
Van trigar dos mesos a trobar els cinc robins que els faltaven. La Jacinta, durant aquest temps, no va deixar que ningú de la cuina obrís cap de les oques que s’anaven matant. Els seus companys van creure que ja començava a repapiejar a causa de l’edat.
El dia que, per fi, va sortir el quinzè robí va ser un dia important per a totes dues. La princesa Clementina va sentir una gran emoció en poder tenir altra vegada el seu estimat braçalet. Aquell braçalet ja s’havia convertit en el seu amulet. Saltava i cantava d’alegria.
La vella Jacinta se sentia feliç. La princesa era una nena simpàtica i cordial, i a ella l’omplia de satisfacció poder-la ajudar des del seu humil reialme: la cuina!
Com que l’ocasió s’ho valia, la Jacinta va preparar un pastís boníssim, adornat amb melmelada i grans de magrana. Se’n van menjar uns trossos ben grossos elles dues amb molt de gust i gran complicitat.

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Mau, Atún, Buha, Noibenfet – Frase de la setmana
1608 views
1608 views

Mau, Atún, Buha, Noibenfet – Frase de la setmana

Redacció - 23 de setembre de 2021
F.C. Fruitosenc. Secció 4 Tocs.
32 views
32 views

F.C. Fruitosenc. Secció 4 Tocs.

Redacció - 22 de setembre de 2021
Fem salut. CAP Sant Fruitós de Bages. Psoriasi.
34 views
34 views

Fem salut. CAP Sant Fruitós de Bages. Psoriasi.

Redacció - 22 de setembre de 2021
Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com