El bosc de la gola.

M. 1445

L’Anna i l’Albert eren amics, vivien al mateix edifici i anaven a la mateixa escola. Sovint es reunien per fer els deures plegats. Una de les seves diversions preferides era anar en bicicleta, s’ho passaven molt bé pedalant. Molts dies agafaven embranzida i s’allunyaven de la urbanització on vivien, enfilaven pel camí de terra i arribaven fins al llindar del Bosc de la Gola. Quan hi arribaven, solien baixar de la bicicleta i s’asseien una estona a reposar abans de reprendre el camí de tornada.
El dia, mentre reposaven, van sentir una fressa que els va fer para l’orella. El sol ja se n’anava a la posta i estaven a punt d’agafar les bicis per tornar a casa seva quan ho van sentir. Va ser com un murmuri. De primer es van espantar i es volien escapar corrents, però la curiositat per saber de què es tractava aquella remor els va aturar. Van reprimir, doncs, l’impuls de fugir i es van deixar endur per la tafaneria.
Entrar al bosc els feia una mica de basarda. Caminaven a poc a poc, intentant no fer soroll, sortejant algun esbarzer, el que sentien era un xiuxiueig que de vegades es dispersava i ells es paraven per orientar-se. Sentien una frisança que els empenyia a seguir, malgrat la por. Van caminar força estona fins que es van trobar darrere uns boixos, i aquí el murmuri es va fer més evident. Fos el que fos era allà, darrere aquells boixos. El cor els bategava molt fort, es van ajupir i van apartar les branques amb molt de compte per espiar sense ser vistos. Estaven tensos, i quan van veure de què es tractava, no s’ho podien creure.
Sota una barreja de pins i alzines, hi havia una gran i solemne reunió d’animals del bosc. Hi havia mussols, àligues i tota mena d’ocells, guineus, llebres, cabres, porcs senglars, mosteles, algun gripau, gats mesquers, rates, serps, llangardaixos, sargantanes, grills, cargols, esquirols… L’Anna i l’Albert es van mirar perplexos i van escoltar. En aquell moment parlava la guineu:
“És totalment intolerable el que està passant. Fa un any que es va cremar una bona part del bosc, i tos sabem qui ho va fer. I això que passa ara no ho podem pas tolerar!
I tant que no!, va respondre una cabra. Aquest pobre bosc qui l’ha vist i qui el veu! Tot és brut, ple de plàstics i tan esgarrapat que ja no s’hi poden fer ni els bolets. I no ens tenen en compte per a res -va contestar una llebre. Només ens volen per sacrificar-nos. Doncs ja n’hi ha prou! Sí, això ja passa de taca d’oli -va dir una mostela. L’hem d’escarmentar! Sí, sí, l’hem d’escarmentar, ara és temps de veda –va dir una conilla. Bé prou que ens hem d’amagar quan els homes disposen que ja és de llei matar-nos. No hem pas de fer-ho durant tot l’any. Cert! – va afegir un porc senglar. Llavors, un esquirol va fer xxiiisssst! Tenim visita!”
I tots els animals van callar. L’esquirol assenyalava l’Anna i l’Albert que restaven immòbils, i expectants.
Ah!, no us espanteu, són els dos amics – va fer un gat mesquer. I tots els ulls es van dirigir al lloc on eren la noia i el noi.
L’Anna i l’Albert més d’un cop havien col.laborat amb un grup de voluntaris per netejar de tota mena de deixalles el Bosc de la Gola, la petita fauna del bosc els havia vist i també escoltat quan parlaven de l’estimació i respecte per la natura. Per aquest motiu van ser convidats a participar d’aquell curiós debat. Els animals i tota la vegetació estaven ressentits pel maltractament que la majoria de persones donaven al bosc. L’embrutaven, però sobretot, patien pel foc que feia un any havia cremat moltes quarteres de terreny i havia ocasionat el patiment i la mort de molts animals. Ells sabien qui era el responsable del foc. Havia estat la cigarreta d’un caçador. A més, ara estaven en temps de veda i aquell caçador se saltava a la torera tots els reglaments i disparava sobre tot allò que es movia. Era un caçador furtiu i ningú no li parava els peus.
Calia defensar-se, s’haurien de posar tots d’acord i a més, van demanar a l’Anna i a l’Albert que els ajudessin. Sabien que el caçador sortia de cacera els dissabtes a trenc d’alba. Entrava al bosc quan encara no havia sortit el sol i es ficava ben endins perquè ningú no pogués sentir els seus trets. Era prou murri per saber orientar-se i no perdre’s dins la boscúria. Es fixava en molts detalls per exemple, en la molsa que els arbres tenen enganxada a la part del tronc que dóna al Nord. A més de la seva petita brúixola.

Aquell dissabte, el caçador va entrar al Bosc de la Gola amb pas lleuger, i va caminar de dret a una llodriguera que ell coneixia. La boira que hi havia de matinada es va anar esvaint i els primers raigs de sol van travessar, juganers, alguns trams del bosc. Però de cop, el sol es va tornar a amagar i va anar sortint una boira molt espessa, molt freda i molt estranya, això el va desorientar i va treure la brúixola. Mentre se la mirava, creeec!!! Algú li va prendre de les mans. El caçador va cridar furiós i ningú li va contestar.
Alguna cosa no rutllava com de costum i li feia vergonya reconèixer que s’havia extraviat. Va agafar la botella i es va posar a fer un traguet de vi; mentre engolia el vi amb avidesa, algú li va tibar la botella. També es va adonar que havia perdut el sarró on portava els aliments. Violentament enutjat, es va despenjar l’escopeta i va començar a tirar trets a tort i a dret fins que va acabar els cartutxos. Va començar a fer camades cap aquí i cap allà però cada vegada estava més desorientat, fins i tot els arbres s’han tornat bojos, cridava: “avui tenen la molsa enganxada al l’escorça que dona al Sud.
La claror va quedar minsa, esblanqueïda, com si hi hagués un eclipsi, i el silenci era absolut. Va passar tot el dia sense menjar ni beure i en arribar la nit es va deixar caure assegut a terra, rendit i espantat. No entenia què passava, ell el coneixia prou bé aquest bosc però ara semblava que s’havia convertit en un laberint. Ja era ben fosc quan es van sentir uns esgarips, crits, udols i tota mena de xiscles. I, d’entre els arbres, van sorgir cares esgarrifoses, ulls i boques que amenaçaven el caçador. I enmig de totes aquelles cares van fer acte de presència dos fantasmes. Aquell home, sense l’escopeta, era ben poca cosa. A més, tenia gana, set, fred i por. També estava rabiós però s’havia d’aguantar. Remugava paraules inintel.ligibles i tremolava.
Tots aquells éssers, alguns amb màscares, li escopien el seu rebuig ferotge a la cara i l’acusaven. Tot li feia mal, el cap li bullia i els peus també, però sentia esgarrifances de fred a l’espinada. La veritat és que feia una bona fila. Les ombres no paraven de circular a prop seu i d’acusar-lo. Ell, repenjat en un arbre, amb els ulls oberts de bat a bat, tremolant, va passar la nit més horrible de la seva vida.
Quan el nou dia va començar a clarejar, la cara del caçador tenia el color de la cera, semblava que s’havia envellit deu anys. Gairebé no es veia amb cor de posar-se dret. Totes aquelles cares, ulls i fantasmes, s’havien esfumat; però el caçador no tenia ni idea d’on era.
Tenia molta set, tot li feia mal i estava cruixit. Amb tot, va fer un gran esforç per aixecar-se, va començar a caminar amb dificultat… No es podia pas quedar allà. Els primers raigs de sol li van ferir la vista; però ell, va mirar de reüll la molsa enganxada en els arbres. Miracle!, ara la molsa dels arbres i el sol indicaven el mateix. El tronc de cara Nord, amb molsa enganxada; el tronc de cara Sud, sense molsa perquè el sol l’eixuga. L’home es va poder orientar i de mica en mica va trobar la sortida del bosc. Mentre caminava per verals, ara ja coneguts, remugava que ja faria bon sol quan tornaria a entrar en aquell bosc. Se sentia avergonyit i no tenia ganes d’explicar a ningú tot el que li havia passat.
Una pila d’ulls observaven la seva fugida. Havien estat entre tots: animals, arbres, vent, boira… i l’Albert i l’Anna, que els havien ajudat, portant disfresses, per foragitar aquell caçador mal educat del Bosc de la Gola. La petita rebel.lió interpretada per tots va ser el seu gran secret i va donar bon resultat. L’Anna i l’Albert van ser més amics que mai de la fauna i flora del Bosc de la Gola.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin