Va ser a mitjans de desembre quan jo solet em vaig ficar de peus a la galleda. La meva dona va deixar anar. La Martina es veu que vol demanar un gos per reis i em penso que ho té negre ja que el seu pare no en vol sentir parlar d’aquest tema. A part que no li agraden massa, desprès dels maldecaps que van tenir amb el Duc, ja va dir que mai més volia cap gos a casa.
Jo anava pel mateix camí. Feia sis mesos que havia fet sacrificar la meva vella gossa caçadora per una greu malaltia i donat que fa anys vaig deixar la caça havia decidit que,— prou gossos.
A coi, però la Martina en volia un,— la situació era un altre. Mira que n’és de bord el seu pare que no li pot concedir aquest desig a la seva filla gran, bona nena com és, estudianta, i una cria que no demana mai res,—vaig dir-li a la dona. Ja sé que tens raó, però l’Agustí no baixarà del ruc, ja ho saps. Es clar que ho sabia, però la nena era la nena i jo potser havia de fer alguna cosa al respecta. Tota la vida he tingut gossos i ara que la Martina tenia la baterola de tenir-ne un, tampoc era tan gros ajudar-la en el seu antull,—ves quins pebrots, ni daixonses ni dallonses; un altre gos per no veure tristoia la meva neta?
Després cavil·lar sobres l’assumpte vaig prendre la decisió que calia esperar. Un dia rúfol el té tothom, motiu pel qual vaig determinar fer-me càrrec de la situació accedint a ser responsable del gos de la Martina. La meva resolució va caure molt bé a tots, sobretot als pares que ja els feia patxoca que la seves filles tinguessin gos a casa dels avis, sens que els comportés cap maldecap, ni es cagués ni pixés ni res de res. De fet, no em puc pas queixar ja que tot solet em vaig muntar la paradeta. Com ja sabreu molts avis, la nostre debilitat pels nets comporta algun sacrifici fàcilment païble.
Li ho vaig comentar a la meva dona, que ho va trobar una idea fantàstica, i amb el permís del pare de la criatura exposant-li clarament que el cuitaríem a casa i a ell no li comportaria cap problema, vaig començar a informar-me de quin quisso li podrien dur els reis a la meva neta. Com sol passar, amb les presses no vaig escollir precisament el més adient per mi; un company casolà que m’aportés tranquil·litat i assossec, era el que necessitava. Em vaig decantar segons el consell d’algú entès, per un Beagle,—gos caçador nerviós i entremaliat que més aviat em porta pel carrer de l’amargura. Tan debò en un temps no massa llarg, a part de la sentor que em mostra empaitant els conills, el seu tarannà es decanti posant un pel de senderi.
No cal donar-li més voltes i encaixaré la decisió presa amb resignació i calma. Tot sigui per ells. De fet, a mesura que passen els mesos la bèstia es va relaxant i es porta millor. Es evident que potser sigui el darrer gos de la meva vida, i amb tota seguretat me l’estimaré més del que em pensava. Es diu Rita.
D’ací pocs dies, la Martina complirà onze anys. Es una nina fina i polida que es fa estimar. Com sempre soc l’encarregat de fer el sopar. De primer ja ho veurem, potser un bon freginat de peixos petits, calamar, llussetó, rogers, gamba… De segon ho tinc clar: una bona llata de vedella rostida amb llenegues i pèsols és una bona opció. Ja sé que es una recepta molt antiga, però ben cuinada dona esplendidesa a qualsevol àpat i els agrada a tots.
Llata de vedella rostida amb llenegues i pèsols
La llata es una peça situada a l’espatlla de l’animal i la seva melositat fa que sigui ideal per cuinar-la de qualsevol manera. Per sis persones una llata de aproximadament un quilo i mig, un quilo de llenega, dos cents grams de pèsols fins, llard, oli d’oliva, un parell de cebes, dues pastanagues, api, una cabeça d’alls, llorer, farigola, mig canó de canyella, un got de vi ranci, un raig de conyac, sal i pebre.
Salpebrem la llata i la posem en una cassola amb una bona cullerada de llard i oli,— la fem enrossir de tot arreu. Hi afegim la cabeça d’alls partida pel mig, les verdures tallades a trossos regulars i les herbes aromàtiques i la canyella.
Quan les verdures estiguin al punt, poseu el vi ranci i deixeu reduir. Mig cobriu la llata d’aigua i la deixeu coure a foc lent un parell d’hores. Si convé hi afegiu més aigua. Retirem la carn i la dèieu refredar una bona estona per poder-la tallar bé. Feu bullir els pèsols i escorreu. Netegeu les llenegues i les saltegeu amb oli. Quan hagin deixat anar el seu suc i poseu un raig de conyac. Coleu la salsa i hi poseu els talls de llata d’un centímetre aproximadament. Hi afegiu els pèsols i les llenegues. Per acabar feu una picada amb unes ametlles, un gra d’all i julivert i ho poseu a la cassola. Deixeu coure un quart d’hora i ja està llest aquest plat tan tradicional de la nostre cuina. Si no trobéssiu llenegues, ho feu amb els bolets que us agradin, però les llenegues donen una sumptuositat i una textura difícil d’igualar.
Amb la pluja d’aquests dies potser encara emplenàrem la cistella. De tota manera no cal patir per bolets,—els mercats n’estan plens.
Deixar un comentari
Deixar un comentari