0 Shares 28 Views
20/11/2019 | Sant Fruitós de Bages

Assetjament en la fàbrica

5 Novembre, 2019
28 Views

Quan vaig acomplir els catorze, envistes del panorama que m’esperava a cal Escrigas, on de feina n’hi havia pels descosits a causa de les terres que manàvem, el magatzem, les compres de raïm i gra entre altres, un dia li vaig dir a la mare que potser seria una bona idea que anés a treballar a la fàbrica,— semblava que era una professió de molt futur en aquell temps. El pare tenia clar que el meu germà aniria a estudiar a Manresa, i jo l’hereu, m’hauria de quedar a casa. Quan la mare li va explicar el que havíem planejat, la idea no li va desagradar gens. Com home de negocis que era, va calcular que potser podríem fer el mateix que un amic seu de Navarcles que va instal·lar ens uns baixos de casa, mitja dotzena de telers amb els que s’hi guanyava molt bé la vida. Comptant amb la mare que era una gran teixidora i el títol que jo em trauria de mestre tèxtil, ni tenia cap dubte que era una bona idea el fet que me’n anés a aprendre l’ofici.
La mare coneixia al majordom de la fàbrica del Guix al que va anar a visitar engrescada per demanar-li si em podia donar feina. Desprès de platejar-li la situació van considerar que podia començar a treballar de seguida, amb la promesa que ell personalment es cuitaria que el meu aprenentatge anés el més de pressa possible. El pare va estar molt content,—i jo també. Potser amb aquella feina m’alliberaria d’haver d’anar al tros, o remenar camions sencers d’adobs que em tenien l’esquena baldada. Il·lús de mi!!! Després de llevar-me a quarts de cinc del matí per fer el torn fins les dues, a la tarda em tocava tanda d’aixada, pioixa, magall o matxo, depenent de la feina que estipulava el pare. El vespre després de sopar, cap a l’altre casa de cal Otset, on el Joan em donava les explicacions pertinents de com fer-ho per aprendre per correspondència els estudis de mestre industrial tèxtil.
No cal entrar en detalls de com em va anar en els cinc anys que vaig treballar a la fàbrica. Per l’edat que tenia me’n vaig sortir prou be aconseguint el que m’havia proposat. Vaig acabar els estudis desenvolupant la tasca de posa-peces. De fet, la idea no va ser tan bona com semblava, ja que la industria tèxtil començava a fer aigües. Per sort, els anys seixanta va irrompre d’una manera imparable el turisme i a casa se’n parlava força, donat que diversos familiars es dedicaven a aquest creixent negoci. Un cop acabada la mili, el meu pare li va faltar temps per dir-me que havia d’aprendre l’ofici de cuiner, i que em deixés estar de teixits. El meu germà que parlava idiomes i jo de cuiner ens podríem dedicar a la hostaleria,—com així va ser. Els temps canviaven amb rapidesa— com ho fan ara.
El tema de l’assetjament del que em vaig veure sotmès i que comento va ser quan estava al càrrec de quatre telers. Va ser un curt episodi de la meva vida que va quedar arraconat com una vivència de joventut que no va transcendir per res, però en aquells moments, la meva inexperiència no m’aportava la solució de com havia de tractar aquell problema.
Tenia dues veïnes de telers, l’Elvira i la senyora Carme. Sort en vaig tenir d’ella que m’ajudava a reparar les trencadisses de fils que sovint m’obligaven a tenir tots els telers parats amb el conseqüent problema de quedar gairebé sempre curt de setmanada. Jo tenia unes mans força grans i se’m feia molt complicat nuar els fils de coto que quedaven estarrufats com una mala cosa i que en moltes ocasions no em veia capaç de solucionar-ho. La senyora Carme quan em veia apurat venia a ajudar-me.
Amb l’Elvira ja eren figues d’un altre paner. Era una dona alta i corpulenta que tenia una veu afilada i estrident; quan t’enraonava de prop d’agut a la sorollada que feien els garrots dels telers quan empenyien la llançadora d’una banda a l’altre de l’ordit, semblava un fibló agut que se’t ficava al cervell. Quan em veia amb problemes em mirava amb insistència. Si la senyora Carme no se’n havia adonat o estava atrafegada, s’afanyava per venir a donar-me un cop de ma, encara que ho feia amb altres intencions. Se’m posava darrera amb la cuixa enmig la regatera del meu cul, els pits enormes aixafats damunt el clatell i em repassava de dalt a baix impertinent i insidiosa, sense que jo tingués esma de oposar-m’hi. M’assetjava sense contemplacions— la porca. En una d’aquestes falconades sexuals em vaig adonar que la senyora Carme ens filava rabiüda. Més tard vaig veure la meva salvadora que xiuxiuejava algunes paraules a cau d’orella de l’Elvira amb els ulls encesos com una bola de foc i de ràbia. L’Elvira va comprendre de seguida el que passaria si ni em deixava en pau. No va venir més a ajudar-me a nuar fils.
Pasta per arrebossar
No gaire lluny de mi, també teixia l’Albert de cal Manel paleta. Érem de la mateixa edat i més o menys teníem els mateixos problemes. A pesar del sobre migrat i escàs que cobràvem els dissabtes del que la mare bé se’n queixava prou, unes tres centes i escaig de pessetes,—uns dos euros, no ens impedia d’anar a cal Aligué a entaular-nos mentre esperàvem al Creus que venia de la fàbrica Nova de Manresa. La senyora Maria,—mestressa de la casa i gran cuinera, feia uns calamarsos a la romana del millor que he menjat mai.
A part de la qualitat del peix, la pasta és un factor molt important per gaudir d’un bon arrebossat. Ella la feia esplèndidament boníssima. De fet, no sempre et queden de la mateixa manera ja que hi pot haver algun factor que canviï el resultat. La farina, l’oli més o ments calent i sobretot la qualitat del calamar. Si voleu provar com ho faig jo, potser us agradaran. Em solen quedar força bé, es el que diuen les nenes,— això va a missa.
Per un bon aperitiu de sis persones: Mig quilo de calamars més aviat grans, 150 de Farina, 200 d’aigua freda, un raig de sifó, sal, un ou, una cullerada de bicarbonat, oli d’oliva i un raig de vermut.
Netegeu els calamars, els traieu la pell i els talleu a rodanxes. Feu la pasta del arrebossat barrejant en un bol la farina, l’aigua, el vermut, la sal, l’ou, i el bicarbonat. Ho barregeu fins que quedi una pasta ben fina. Abans d’introduir-hi els calamars enfarinats hi poseu el raig de sifó. Per saber si la pasta esta en el seu punt òptim, fiqueu el dit a la massa i comproveu que el recobreixi lleugerament. Si creieu que es massa espessa hi poseu un raig de sifó. Els fiqueu e directament en la paella que tindreu amb abundant oli a una temperatura de cent vuitanta graus. Han de flotar en l’oli a fi que es coguin de manera uniforme. Quan els tragueu els poseu damunt paper absorbent per eliminar l’excés d’oli. Les potes podeu optar per arrebossar-les o fer un arròs.

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria