Xais, monstres i castells.

Hola a tothom! Un cop més el grup d’amics de Sant Fruitós i tothom que s’hi ha volgut afegir, hem fet el viatget que cada any ens porta a algún racó del món, encara que només sigui del racó europeu… Aquest any 2017 hem anat a Escòcia, més aviat del que és normal. Hi havia d’haver un referèndum i encara no se sabia el dia, i el 11 de setembre calia que fóssim aquí, s’havia d’omplir Barcelona al crit de in… inde… independència!
I ja ens tens a tota la colla, a primers de setembre cap a l’aeroport… Ostres! Aquest any no va caldre que ens llevéssim ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora, l’aviò no surtia fins a mitja tarda. Això sí, vam dinar a l’aeroport per no fer tard, l’últim àpat “normal” en uns quants dies en companyia de la Isabel, que tornava a ser la nostra guia tot el viatge. Olé!
Ja al vespre arribàrem a Edimburg, ens va recullir un autocar escocès i… cap a Glasgow hi falta gent! Vam fer cap a l’hotel i un cop instal.lats anàrem a sopar. Primer contacte amb el caràcter escocès. Ens van portar el menú i vam escollim, van prendre nota, fins aquí tot normal. Però quan arribà el primer plat ja ni ens recordàvem de què haviem anat a fer allà. Quan arribà el segon, ja haviem paït el primer i ja no sabiem ni què haviem menjat. Vam poder anar a dormir a una hora normal gràcies a que la Isabel i el Venanci, el guia d’Escòcia, feien de cambrers amb les begudes. Gràcies, nois! Si no fos per vosaltres encara estariem sopant a Glasgow!

Per cert, Tots els àpats del viatge van consistir més o menys en el mateix: una amanida o una sopeta i alguna cosa de carn, peix o pasta, això sí, amb patates… pasta inclosa!
L’endemà al matí, va recollir-nos un autocar espanyol, com que tenia el volant a l’esquerra i havia de circular per l’esquerra vam pensar: ai, ai, ai… Però no, el xofer, un noi molt maco de Córdoba, hi estava tan acostumat que no hi va haver cap problema. Només que les primeres vegades que entràvem a una rotonda deiem: però on va ara aquest?
Vàrem visitar l’antiga fàbrica tèxtil de New Lanark, prop de Glasgow, declarada Patrimoni de la Humanitat. Molt interessant, sobretot la visió social que tenia l’amo, que encara que a nosaltres ens sembla horrible, s’ha de reconèixer que per l’època era força avançada. Va ser divertida la visita que es va fer a un muntatge audiovisual a través d’un túnel per on viatjàvem asseguts per parelles en una mena d’ous.
Per cert, plovia. I a l’hora d’anar a dinar plovia molt. Com que al restaurant s’hi havia d’anar a peu, vam arribar-hi molls com gats. Al retaurant hi havia un tros amb catifa, però només un tros… i l’espectacle de patinatge artístic i aterrissades més o menys lluïdes va ser èpic.
Una part del matí i la tarda la vam dedicar a visitar la ciutat de Glasgow, ciutat industrial i la més gran d’Escòcia, tot i que no n’és la capital. La Universitat, la Catedral, l’Hospital… I a tot arreu l’omnipresent Sant Mungo, el seu patró, que es veu que ressuscitava ocellets socarrimats.
A partir d’aquí ja vam anar cap a les Terres Altes, ara el viatge ja es converteix en paisatge. Llacs, prats, muntanyes, rius, saltants d’aigua, penya-segats… No parlaré per ordre del què vam fer ni del què vam veure, però intentaré que surti més o menys tot.
Mitjans de transport: A part de l’autocar i dels “ous” de New Lanark, també vam viatjar en vaixells per travessar el llac Lomond i el llac Ness, un ferri per anar de l’illa de Skye a Mallaig i allà vam agafar el tren “de Harry Potter”. Mare de Déu, Senyor! Quina cosa més “cutre”! Els seients eren “tan” nous, que quan seies et quedaves enfonsat, bruts que feia mania i els vidres… entre negres que eren, el fum de la locomotora, la pluja que queia amb ganes i la boira que feia la humitat ambiental no et deixaven veure res…
Això que diuen que el paisatge és espectacular Per poder fer fotos del famós pont, una mica més i cauen del tren..
Paisatges: Molt bonics, això sí, amb permís de la pluja. Tot verd, aigua baixant per tot arreu, llacs a banda i banda, al final ja no sabiem si eren d’aigua dolça o salada, però és igual, eren llacs, i llacs a dojo. A l’illa de Skye vam pujar a Kits Rock des d’on vam poder contemplar, entremig de les cortines de pluja, els famosos penya-segats que semblen les típiques faldilles escoceces anomenades kilts. Una de les valls més famoses és la de Glencoe, on hi va haver la masacre dels Macdonalds.
Animalons: Molts xais, molts. D’ells en treuen la seva famosa llana. Em va cridar l’atenció que, a diferència dels nostres xais que sempre van juntets, allà anaven a la seva, tots separats i com si no es coneguéssin. També vam poder veure les seves típiques vaques “peludes”, que pobretes deuen tenir feina a veure-s’hi. Ànecs a discreció i cignes a la vora dels llacs. El que no vaig aconseguir veure, per molt que m’hi vaig fixar, va ser la Nessie, el monstre del llac Ness, només la vaig trobar en escultures, peluixos i dibuixos…
Castells: el castell d’Urquhart, només en queden unes quantes parets, però està molt ben endreçat i ofereix unes vistes precioses sobre el llac Ness, um passeig molt agradable, com que en aquell moment no plovia… Un altre va ser el de Eilee-Donan, famós arreu, el castel de Blair, el castell d’Stirling…
I evidentment, no podia faltar una visita a una destil·leria de whisky. No es pot anar a Escòcia i no tastar-lo. Seria com anar a Barcelona i no visitar la Sagrada Família!
I al final de tot, Edimburg, la capital. Aquí vam assistir a un sopar espectacle amb balls i camçons tradicionals d’Escòcia. És una ciutat preciosa. Vam poder visitar el Parlament escocès, dissenyat per l’arquitecte català Enric Miralles, passejar-nos per la Milla Real i visitar el Palau de Holy rood, el Castell d’Edimburg i el monument a Walter Scott. Tot molt bonic. Edimburg és una ciutat molt maca que val la pena visitar. I així com a Girona tenen la lleona, a Edimburg tenen un gosset anomenat Bobby. Va ser un gosset real, exemple de fidelitat al seu amo del qual no es va separar ni quan va morir. Quan el gosset finalment també va morir, el van enterrar en el mateix cementiri que el seu amo, molt aprop de la seva tomba. Ara és un atractiu turístic. I aquí ve una cosa que em va sorprende: el cementiri és al bell mig del barri, les parets de les cases es toquen amb les làpides dels difunts, les finestres donen directament damunt les tombes… I quan hi vam anar hi havia un casament fent-se les fotos al mig del cementiri…
I no podien pas faltar els homes amb faldilles anomenades kilts. No és pas que tothom en porti, ni molt menys, però uns quants en vam poder veure. El què no vam poder fer va ser respondre a l’eterna pregunta: Porten alguna cosa a sota?
A Edimburg es va acabar el viatge. Però encara faltava una darrera aventura. Un cop instal.lats a l’avió ens van dir que no podiem sortir per problemes d’aterratge a Barcelona. Quan ja ens van dir que es podia, ens vam haver d’esperar més per un error a l’aeropot d’Edimburg. Total, dues hores a l’avió esperant. Arribàvem a casa a les quatre de la matinada, però tothom a la tarda a Barcelona com un clau. In… inde… independència!
Mª Dolors Algué

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin