Vull viure, se que tots tenim els dies comptats, uns més que altres, alguns ja han esgotat el seu paquet personal de temps, i tots tenim més proper o més llunyà, l’anar a residir en el mateix tipus d’habitatge; be, avui en dia el que tenim, son més possibilitats per escollir la mida del nostre darrer envolcall.
Primer pensava escriure sobre física quàntica, però no en tinc ni idea; després he pensat, calla, vaig al dia, i parlo de la “independència de Catalunya”, però he arribat a la conclusió que tampoc no en tinc ni idea, si més no, no entenc res.
Però soc tossut, i en vull parlar, i per començar esmentar que en aquestes reflexions concretes, pretenc no deixar sortir pas la meva posició personal, m’agradaria aconseguir parlar-ne tot deixant brollar idees i pensaments, possiblement esbojarrats, però que no son tan llunyans dels tipus de moments que vivim actualment. Referent als dies, moments i situacions viscudes, no hi vull afegir res més, ja ho ha fet altra gent, alguns de més espavilats que jo, i han omplert moltes hores de televisió i de radio, moltes pagines de diaris i digitals.
Fa temps, anys, que arrosseguem aquest problema; molta gent n’ha parlat, de tots colors, amb diferents tons de veu, uns més assossegats, uns altres més bel·licosos, i uns altres sense tocar-hi gaire. Però crec que hi ha qui ha baladrejat massa, i ara crec que ja ha arribat el moment de parlar-ne, parlar seriosament, parlar amb ganes, no de buscar solucions, si no de trobar-les i sobretot aplicar-les.
Això no es una pel·lícula de pistolers, no es tracta de saber qui es més ràpid, ni qui la te més grossa; això va de viure, de convivència, de parlar; estic escrivint això, i per les noticies diuen moltes coses, però la més important, es la de que es hora de trobar mediadors que ajudin a solucionar aquest problema. Jo no se si el que manca son mediadors, o voluntat de fer allò per la qual cosa els hem votat, treballar pel nostre benestar, per la nostra seguretat, oblidant-se de voler ser el gall més formós del galliner.
Es possible que qui ha de negociar, no es vegi capaç de fer-ho, al cap i a la fi, no tots els polítics de primera línia son aptes per desenvolupar aquesta tasca; si és així, és tan senzill com ser humil per una vegada, i deixar que altres persones amb cap i seny, siguin els negociadors.
Veia una entrevista a una persona diguem que culta, que deia que s’oferia com a assessor per ajudar a sortir d’aquesta situació, no desitjada suposo. Jo ni sóc tan culte, ni tan intel·ligent, però veient algunes de les persones que suposadament han de desembolicar aquesta situació, també m’ofereixo com assessor, i no faig broma, possiblement el que es necessita son persones amb ganes de treballar en benefici únicament dels ciutadans i de la societat, al cap i a la fi, es tracta de viure, viure amb igualtat i honestedat; tan difícil es?
Josep Sanfeliu
