Falten pocs dies per Sant Jordi, patró de la nostra terra. Un dia a festejar sense ser festiu. Primavera, llibres, roses… i al·lèrgia. La meva, almenys. Potser és la manera que té el cos de recordar-me que, fins i tot quan tot sembla bonic, sempre hi ha alguna cosa que pica.
La llegenda del cavaller, el drac i la princesa és de més actualitat que mai. Només cal mirar-la amb ulls del segle XXI… i una mica de mala llet.
La princesa. Privilegiada, protegida, aparentment central en la història… però en realitat un objecte més del relat. Rica, desconnectada, convençuda que el món gira al seu voltant fins que deixa de fer-ho. Quan les coses es torcen, descobreix —amb sorpresa gairebé ofensiva— que el sistema no està dissenyat per salvar-la a ella, sinó per perpetuar-se.
El drac. El dolent oficial. El monstre visible. Sorollós, violent, obscè en el seu poder. Té foc, té força i té l’equivalent modern al botó nuclear. Pot arrasar-ho tot. Espanta, sí, però també ens resulta còmode. És fàcil assenyalar-lo i dir “el problema és aquell”.
I després hi ha el cavaller. El gran heroi. O això ens expliquen. En realitat, un «pringat». Un pobre home empès per la pressió social, per l’èpica col·lectiva i per una narrativa que necessita sacrificis humans per continuar funcionant. Sap perfectament que els que hi han anat abans no han tornat, però hi va igualment. Per honor? Per convicció? Per inconsciència?
Mentrestant, el poble mira. Sempre mira. Des de la taverna, des de la distància segura, fent apostes. “Deu a zero a favor del drac!” I riuen, beuen i comenten la jugada com si no anés amb ells. Perquè, en el fons, no hi va mai amb ells… fins que hi va.
I llavors passa l’improbable. El cavaller mata el drac. No per destresa, no per justícia, no per cap superioritat moral: per pura fortuna. Però això no ho direm gaire alt. La sort no fa bons relats. Necessitem herois, no accidents.
Així que el cavaller es converteix en heroi. El cobreixen d’or, l’eleven, el fan príncep. I ell, que ahir no tenia res, avui passa a formar part del mateix sistema que l’ha enviat a morir. L’ascensor social funciona, sí — però només per a qui sobreviu a la loteria.
La princesa torna al seu lloc. Una mica més espantada, potser, però ràpidament reconfortada pel seu món intacte. El drac ha desaparegut, i amb ell la molèstia. Tot torna a la normalitat.
I el poble?
El poble continua exactament on era. Ahir sota la por del drac i el poder del rei. Avui sota el poder del rei i l’heroi de torn. Canvien els noms, canvien les cares, canvia el relat… però no canvia res important.
Potser aquesta és la veritable llegenda de Sant Jordi: no la victòria del bé sobre el mal, sinó la capacitat infinita del sistema per reinventar-se sense deixar de ser el mateix.
I nosaltres, mentrestant, regalant roses i comprant llibres. Com si la història no anés amb nosaltres…
Deu a zero a favor del sistema! Aposta segura. El sistema sempre guanya.
