0 Shares 436 Views

Una tarda al cinema Delicias.

8 febrer, 2019
436 Views

M. 1447

Ara que tornen a ser noticia les denúncies d’abusos a menors en temps de Franco i en el els anys posteriors, us explicaré un cas personal: era el mes de novembre de l’any 1965. Jo tenia 15 anys i feia dos mesos que vivia a Barcelona, concretament al carrer de Monistrol, nº 10, baixos, entre el de Bailèn i el de Milà i Fontanals. Era un noi espigat però amb cara de nen, viu reflex de la meva ànima encara innocent. Treballava i estudiava ja que el meu pare, només arribar a la Ciutat Comtal, em va posar davant la disjuntiva de fer una cosa o l’altra i al final vaig acabar fent totes dues. Els baixos on vivíem era un habitatge de 3 dormitoris, cuina petita, saló-menjador, galeria, safareig i comuna; gris i fosc com la meva vida d’aleshores. Va coïncidir que just aquella setmana hi feiem obres de paleta i, per aquest motiu, jo dormia al sofà-llit del menjador. Abans de prendre el son posava la ràdio ben baixet on tota l’estona parlaven de Rhodèsia i de l’Ian Smith, líder independentista i defensor d’una política d’apartheid que provocava convulsions al seu país, ara anomenat Zimbabue. Era la primera vegada que em familiaritzava amb el mot “apartheid” i això que no sabia anglès. De tant en tant emetien música però a mi m’agradaven sobretot les notícies encara que fossin de països llunyans; era una manera de fugir de la trista i monòtona realitat quotidiana.
Per sort, a prop de casa hi havia dos cinemes: el Texas i el Delicias. A mi, veure pel.lícules m’agradava molt; un “vici” que arrossegava dels anys viscuts a Sant Fruitós on no em perdia cap sessió doble, amb anuncis i No-do inclòs; afecció que compartia amb la meva iaia Maria que també era molt fan del cinema des que va visionar “Lo que el viento se llevó”. Tenint en compte que l’avi Quim era més de jugar a cartes o al dominó, ella no hi hauria anat mai sola però jo sempre m’oferia a acompanyar-la i, d’aquesta manera, tots dos gaudíem del Setè Art i ens ho passàvem bé. Normalment era jo qui decidia el programa que anàvem a veure.
Aquell cap de setmana feien al cinema Delicias dues pel.lícules en blanc i negre que havien atret la meva atenció: “Viva Zapata” amb Marlon Brando i “Los lirios del Valle” amb Sidney Poitier. Així que el diumenge a la tarda la meva àvia i jo vam sortir de casa a tres quarts de set tot xino-xano per tal de poder ésser puntuals a l’inici de la segona sessió. Amb la idea d’estalviar-nos uns diners de l’entrada, quan anàvem al cinema Delicias sempre pujàvem al galliner. Aquest cop, en arribar-hi, ja havien apagat els llums i estaven projectant el No-do. L’acomodador ens va guiar i ens assenyalà amb la llanterna un parell de butaques buides, il.luminant-nos el passadís per no trepitjar els espectadors. Abans d’asseure’ns en els seients ens vam treure les jaquetes i jo em vaig posar la meva sobre els genolls. Al cap d’uns minuts va concloure el No-do i, sense interrupció, van aparèixer en pantalla els títols de crèdit de “Viva Zapata”. Uns instants més tard, tant la meva iaia com jo estàvem totalment abduïts per les imatges de la pantalla. No havien passat ni un quart d’hora de l’inici de la pel.lícula quan vaig notar que algú lliscava la mà per sota la meva jaqueta plegada i la posava damunt la meva cama dreta. Vaig remoure’m al seient i el desconegut va apartar la mà ràpidament. Jo pensava que em volia robar el moneder i li vaig dirigir una mirada severa, però ell fingia que estava pendent de la projecció i que no passava res. Vaig girar-me i, a l’altra banda, la meva iaia continuava absorta com si estigués en un altre planeta. El pampallugueig de la pantalla no em permetia definir amb claredat el rostre del meu veí però el perfil que jo veia era el d’un home de mitja edat, de cabell ondulat i front convex amb entrades. Quan semblava que l’incident ja s’havia superat i que tot restava com una anècdota, un altre cop vaig notar la mà del desconegut sota la meva jaqueta i, movent-la com una serp, va arribar fins als meus genitals. Vaig romandre esglaiat i ple de vergonya però sense reaccionar violentament, car no era la meva intenció muntar un sarau al bell mig d’una sessió de cinema; vaig treure’m la mà de sobre amb un gest d’enuig i vaig exigir a l’assetjador que em deixés en pau; i girant-me de l’altre costat li vaig suggerir a la iaia de canviar de seient sense explicar-li el motiu. La meva confusió i desassossec eren enormes. Amb tot, en uns instants que se’m van fer eterns mentre cercava angoixat un altre lloc per seure, la projecció continuava i la insistència en els tocaments també; jo em trobava molt incòmode però em veia incapaç de plantar-me, fotre un crit i clavar-li un cop de puny als morros a aquell pervertit. Tal vegada perquè feia poc que vivia a Barcelona i encara desconeixia les regles de convivència en una gran ciutat. Només tenia quinze anys, era un nouvingut, i no em veia amb cor de muntar un escàndol en un cinema de barri ple a vessar on, apart de la meva àvia, tots eren estranys. Nerviós i fastiguejat, vaig continuar cercant en la penombra un parell de butaques buides i, després de clissar-les unes files més avall, li vaig dir a la iaia: “Va, aixequem-nos i canviem de seient”. Ella no n’entenia la causa però no va posar-hi cap objecció. Si hi hagués pensat, potser amb un intercanvi de butaques n’hi hauria hagut prou, però cal tenir en compte que dins la meva atribolada ment s’hi barrejaven tota mena de temors.
Quan va acabar la projecció de “Viva Zapata” i van encendre els llums, vaig guaitar enrere per saber qui m’havia molestat i allà el vaig veure, a la part alta del galliner, quiet com una esfinx amb el seu caparró de cabells negres ondulats, bo i assegut enmig d’altres espectadors, els ulls emmarcats dins unes òrbites fosques i amb el seu esguard fix en mi. Mai més no he oblidat aquell rostre. Cal dir que la pel.lícula “Los lirios del Valle” projectada a continuació no em va agradar gens perquè, confús i avergonyit com estava, amb prou feines podia seguir-ne l’argument.
Pels voltants de les 10 de la nit, en sortir del cinema Delicias, aquell individu d’uns trenta i pocs anys, estatura regular, ben vestit i amb corbata, ens va seguir mentre, de bracet de la meva àvia, tots dos caminàvem silents i a poc a poc carrer Bailèn avall. Em costava de creure que ella en cap moment no s’hagués adonat de l’assetjament que jo patia i que em feia estar inquiet i neguitós. És cert que la vergonya m’impedia dir-li el què havia passat, potser perquè considerava que la meva sexualitat, un cop vaig descobrir-la un parell d’anys enrere, havia esdevingut una cosa molt íntima i personal; un espai reservat on no volia que ningú s’hi fiqués. A cua d’ull veia com el pederasta anava per l’altra vorera amb pas lent i quan nosaltres vam travessar la calçada per endinsar-nos pel carrer de Monistrol, ell va romandre a la cantonada, just davant del cinema Texas i, sortosament, allà el vaig perdre de vista per sempre més. Ignoro què es va imaginar aquell home i quina reacció esperava de mi, però la meva ingenuïtat en no voler involucrar l’àvia potser li va fer crear falses expectatives. La qüestió era que aquell desconegut havia abusat d’un menor en la foscor d’un cinema de barri amb total impunitat. Res, un fet força freqüent en aquell temps de repressió nacional-catòlica i que si mai tenies la gosadia de parlar-ne amb la família o els amics, el més normal era que se’n riguessin i no li donessin cap importància.
A la foto, jo a l’època dels fets que es descriuen en aquest relat.

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com