Una recomanació per Sant Jordi

Sempre m’ha agradat molt llegir. He passat per èpoques de tot, he llegit novel·la lleugera, clàssics, assaig… Per mi, no hi ha cap pel·lícula que pugui superar un bon llibre.
Ara que s’acosta Sant Jordi, el món literari comença a bullir. Ja fa anys, però, que la qualitat s’ha deslligat de la indústria editorial, i si et deixes emportar per les recomanacions que fan, acabes comprant llibres absolutament infumables.
Abans comprar un premi literari suposava un signe de qualitat i la garantia de passar una bona estona. Ara només guanyen premis els periodistes de TV3, els tertulians habituals i d’altres personatges famosos del món audiovisual. L’objectiu, evidentment, fer caixa. Si la cara és coneguda, les vendes pugen com l’escuma. I un cop s’ha venut el llibre, és igual si ningú se’l llegeix, ells ja han fet el negoci.
Per això ja fa temps que un premi literari o una cara cèlebre són sinònims d’un llibre que no es pot ni llegir. Avui en dia és difícil trobar bons llibres en un món inundat de porqueria editorial.
Per això, el millor invent dels últims anys és el llibre electrònic. Primer perquè si no viuria colgada de llibres, i segon perquè ofereix la possibilitat de descarregar-te’n fragments sense comprar-los i així ja veus per on va i pots descartar-los.
I així he topat amb una joia. Es diu «Nova Planta: 2034», l’autor és un pseudònim «Marc Comanegra», i està autopublicat als Estats Units. S’entén el perquè. Si no ara mateix estaria emmanillat acusat de terrorisme, delictes d’odi i tot el que faci falta.
Feia anys que no em passava una cosa així amb un llibre. He devorat les seves 327 pàgines en només dos dies… i amb un somriure als llavis. Un entretenimento ideal pels independentistes frustrats després de l’1 d’octubre.
El llibre és pura ciència-ficció futurista. És bestial, en tots els sentits de la paraula. Fins i tot, podria dir que en certs moments és bastant sanguinari. Si fos una pel·lícula hauria hagut d’apartar la mirada més d’una vegada. Però l’autor furga amb brillantor en tots els tòpics entre catalans i castellans. Les rancúnies, els odis i les frustracions dels catalans surten a la llum i es magnifiquen.
No explicaré res, només diré que narra una revolució i una guerra, on per primera vegada els catalans no som tant mesells. Bé en part sí, perquè en les guerres tothom perd. L’autor desbarra molt. És un joc de disbarats. Un món distòpic. Una bestiesa darrera l’altra. Però és un exercici curiós d’imaginació. M’ha encantat.
Al final, la història queda en un punt obert per una segona part que l’autor anònim promet i jo ja desitjo ferventment poder llegir. Independentment del tema. Està ben escrit, amb llenguatge planer i amb bon ritme de lectura. Una joia, vaja. Això sí, tothom que tingui por a la cruesa de la guerra o que tingui un amor incondicional per Madrid, que se n’abstingui, perquè ho passarà molt malament. Els independentistes frustrats, que tinguin estómac i que es vulguin posar en un escenari orwel·lià, xalaran molt. De debò.
Com a conclusió, només desvelar-vos, que la intel·ligència artificial i els que tenen el poder també fan de les seves i els catalans continuem sent uns passerells. I fins aquí tot el que us puc dir. Llegiu-lo i jutgeu vosaltres mateixos. Però llegiu-lo. És molt i molt bo.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin