0 Shares 466 Views

Un Sant Jordi per no oblidar

5 de maig de 2018
466 Views

Sant Jordi. Per mi un dels dies més bonics. Sempre m’ha agradat. Quan era joveneta esperava amb nerviosisme aquest dia, havia fet guardiola durant mesos i com que tenia un autèntic deler pels llibres, aquest dia em movia com peix a l’aigua entre tants per triar i remenar. Disfrutava com una criatura passejant per les paradetes i acariciant les portades, llegint fragments de pàgines a l’atzar, i al final del dia, escollia els llibres afortunats que vindrien cap a casa amb mi. Les roses quasi ni les veia, només les mirava de reüll, per mi no eren importants, el paper em cridava massa l’atenció.

Ara és diferent, ja m’ha passat el deler i llegeixo més pausadament, ara m’agraden més les roses. Tant rojes i vellutades, tant terses i fràgils però amb les espines tant esmolades. La bellesa més simple. Les trobo tant boniques! M’alegren els ulls i m’arranquen un somriure.
M’agrada passejar per Sant Jordi, ja es nota la primavera i normalment ja es pot anar en màniga curta, de vegades per primera vegada i si no és la primera, de les primeres. De vegades, agosaradament, m’atreveixo a fer una volta de passeig a Manresa, això sí, mirant de no respirar massa profundament el pol·len dels plataners, faig ullades ràpides a les paradetes, no m’hi estic gaire, perquè em deixo portar com una sardina enmig de la gentada. Trobo moltes cares conegudes i somric, somric sense parar. Al final de la jornada sé que acabaré amb una rosa ben bonica i un llibre amè que m’ajudarà a passar una bona estona.

M’encanta badar. Veig un xicot molt i molt jove que compra una rosa i mentre marxa entre decidit i avergonyit penso que potser és la primera vegada que en regala una. A la parada del davant, una parella d’avis també compren una rosa, ella la tria i ell la paga, quantes vegades deuen haver fet aquest gest? També veig una mare, cofoia amb una rosa mig pansida que li ha regalat el seu fill, fa cara de sentir que és la rosa més bonica que ha vist mai. Històries diferents, vides diferents, pensaments diferents i creences diferents, però que en un dia com avui, tots, indistintament del què som i del què fem i pensem, rebem i regalem roses en senyal d’amor i amistat. Digueu-me hi ha quelcom més bonic al món?

Però aquests dies costa ser tant naïf, oi? Som en un moment en que tot és tant greu! Els sentiments de tristesa, ràbia i ressentiment es troben a flor de pell en la majoria de nosaltres, uns per un motiu, els altres per un altre i això fa que tot es vegi d’una manera diferent. Més cru.

Per la meva banda, sento en la meva pell com de mica en mica em van prenent el què em sentia meu. Sento ofec i ja no reconec el país on creia que vivia. De l’altra banda no en puc parlar, no els entenc. Entenc les paraules,és clar, però no entenc què volen ni què pretenen. No entenc l’odi ni la ràbia que senten quan parlen de mi, de la meva llengua i de la meva manera de pensar. Tot i així, espero que per tots Sant Jordi hagi estat com un oasi enmig del desert. Pels que ens sentim ferits i represaliats, i pels altres, els que es senten ofesos i enfadats.

Al final del dia, un oasi agredolç. Una rosa roja per l’amor incondicional i una rosa groga per recordar que el camí que fem i que farem és i serà dur, molt dur. I un llibre per disfrutar i un per no oblidar.

Un Sant Jordi per no oblidar

Marina Puigdellívol

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com