Recordo de quan era petita un llibre d’aventures que hi havia a casa meva i que el transcurs dels anys i el pas de mà en mà el van malmetre de tal manera que devia desaparèixer, doncs no l’he trobat a les estanteries de la nostra biblioteca. El títol: “El gegant dels aires”, i l’autor en Josep M. Folch i Torres. Escrita l’any 1911, és una novel·la sota una clara influència de Jules Verne, on els protagonistes viatgen pel cel en un aparell volador a motor d’invenció pròpia que, quan és destruït, el substitueixen per l’esquelet d’un ocell antediluvià.
Llegint-lo, vaig sentir a parlar per primera vegada dels bòers, del Transvaal i de l’illa de Ceilan i el seu exotisme, i aquests conceptes són de les poques coses que en puc recordar amb concreció. No crec que m’agradés rellegir-lo avui dia, segurament el trobaria desfasat en el temps, però fa cinquanta anys ens va impressionar i encara de vegades en parlem amb les meves germanes.
Salvant les distàncies, aquest passat cap de setmana he pogut conèixer un autèntic gegant dels aires. Per circumstàncies ha estat a La Garrotxa i el vol en globus per damunt la comarca dels volcans per excel·lència és una experiència que recomano especialment, ja sigui a Olot o a qualsevol altre indret on la meteorologia ho permeti.
Amb la mateixa velocitat que puges, per cert força ràpid, t’allunyes de la realitat i des d’allà dalt, a més de 2.000 metres per damunt el nivell del mar, les coses es veuen d’una altra manera i tenen una altra dimensió, tan en sentit figurat com literal. T’oblides dels neguits i les preocupacions del dia a dia, i l’únic que interessa en aquell moment és intentar descobrir sota les boires, en aquest cas, els inconfusibles relleus del volcà Croscat i el Santa Margarita o bé els 8 km. del perímetre de l’Estany de Banyoles, entre altres.
Una baixada espectacular i un aterratge gairebé perfecte, posen fi al somni, i de mica en mica els peus tornen a tocar a terra amb tot el que això representa, i la llibreta de notes i les agendes tornen a ocupar el primer pla.
Més aviat del que voldríem arriba el dilluns i les obligacions diàries, que no són poques. Cal tornar a quadrar horaris i fer malabarismes per conciliar oci i negoci i sortir-ne airosos.
A tot aquest batibull, a casa nostra aquests dies hi hem d’afegir la resolució un tema que sense saber com se’ns ha descontrolat i ens ha portat a una situació absurda i rocambolesca de difícil solució.
Resulta que perquè un senyor que no sabem qui és, que treballa a una empresa que no sabem com es diu, i que amb excuses absurdes no vol passar pel nostre camí a deixar-nos el diari cada dia al matí, se’ns dona de baixa de la subscripció semestral del Regió7 amb unes opcions d’acord poc satisfactòries.
Podeu pensar que és una tonteria, d’acord. Tal com estan les coses crec que no tenim dret a queixar-nos, però quan deixes de tenir unes prestacions que et faciliten el dia a dia, t’adones que la qualitat de vida cada vegada és més cara, i la culpa, que és molt negra, no la vol ningú.
Tot suma.
FOTO: GETTY IMAGES
