De camí cap a casa i carregada amb el cistell de la compra, avanço com sempre amb els ulls enganxats a terra per mirar de no xafar cap excrement de gos abandonat a la seva sort. És la gimcana d’obstacles habitual. Però avui la gimcana pujarà de dificultat, tot i que encara no ho sé.
Al girar la cantonada topo amb un bol amb aigua al bell mig de la vorera que algú, segur que amb bona intenció, ha deixat per abeurar a no sé qui o no sé què. Suposo que el resultat no és l’esperat, perquè per mala sort meva he enganxat el moment en què una rata d’una mida considerable beu assedegada del bol. M’aturo. Clavo els talons a terra. Faig un pas enrere i canvio de camí. Passaré pel carrer del costat tot i que hagi de fer una mica més de marrada. El pes de la compra m’esperona, però l’angúnia d’aquella rata pot amb mi, i encara que vagi carregada com un ruc, la presencia del rosegador m’acoquina.
Vaig avançant en direcció a casa. Atabalada per la visió del rosegador, no paro gaire atenció on poso els peus i esquivo un excrement caní a l’últim moment. Buf! M’ha anat de poc!
Giro pel següent carrer. Un tros enllà, em trobo un excrement inesquivable, d’aquells que només et trobes de tant en tant i que ocupa bona part del pas, canvio de vorera. Caram! Avui la gimcana d’obstacles sí que ha pujat de dificultat! Avanço de pressa i amb passetes curtes, empesa per la necessitat de descarregar tot el pes que porto.
Una mica més endavant, observo que la vorera està coberta per una catifa de cagarades de colom. Miro amunt desconfiada, i veig un munt de coloms instal·lats sota els balcons malmesos d’un edifici abandonat, suposo que de tant en tant deuen deixar caure els seus excrements, així que per evitar ser diana d’algun d’aquests projectils, torno a baixar de la vorera i ara pel mig del carrer avanço fins que la zona de perill ha passat. Observo un cadàver de colom un tros enllà. Sort que per allà no hi passo, penso.
Torno a la vorera i al cap d’una estona finalment arribo a casa, amb alguna que altra essa més que he hagut de fer per evitar emportar-me un record a la sola de la sabata. Estic satisfeta i descarrego descansada tota la compra. Tanco la porta darrera meu amb una sensació de seguretat i eufòria inusual. De fet, ha estat com fer un videojoc d’aquests de plataformes en què has d’anar vencent obstacles per tal de passar pantalles. Jo crec que ha estat la visió de la rata que m’ha fet pujar l’adrenalina i m’ha fet anar pel carrer com si fós un coet a reacció. Necessito baixar pulsacions. Em sembla que estaré uns dies a tornar a passar pel carrer on algú amablement cuida les rates, no fós cas que alguna es pensés que sóc jo la que els hi porta l’aigua i em sortís a saludar. I és que entre coloms, rates i excrements varis, avui tornar a casa ha estat una autèntica aventura. Una aventura per Sant Fruitós. Val més que ens ho agafem amb humor, oi?
FOTO: GETTY IMAGES
