0 Shares 17 Views
10/12/2019 | Sant Fruitós de Bages

Si veus que t’equivoques, no persisteixis en l’error; torna al punt de partida

2 Desembre, 2019
17 Views

El problema és que sovint, quan ens n’adonem, ja és massa tard. Per il.lustrar la reflexió de l’epígraf explicaré el cas d’un veí boletaire que un dia em va convidar a anar a cercar bolets a la província de Sòria, a gairebé 500 km. de casa. Ell es vantava que coneixia molt bé el terreny i que sabia perfectament a quins boscos es feien els rovellons. Vaja, que estava davant de tot un expert. No li va costar gaire convènce’m i un divendres de novembre, un cop sortits de la feina, vam emprendre el viatge a bord del seu Dacia Dúster, en direcció a Lleida i Saragossa. Vam agafar la A2 a Molins de Rei fins a la sortida de Fraga on enllaçariem amb la N-II.

Des de l’inici del recorregut no vam parar de xerrar, fins al punt que, a la sortida de l’autovia, en una rotonda ens vam equivocar i tornavem enrere tan tranquils. Sort que vaig veure el rètol de l’autopista indicant “Lleida” i “Barcelona” i, alertat, desseguida vaig avisar el meu despistat company per tal que, a la primera sortida, canviés de direcció. Dues hores llargues de N-II i desviament a l’alçada de Medinaceli. Després de passar per diverses carreteres secundàries i travessar uns quants poblets de mala mort, finalment, pels volts de mitjanit, vam arribar a la Venta on ens esperaven. Com que la mestressa de l’hostal coneixia prou bé el meu amic boletaire i el seu costum d’arribar tard, vam trobar la taula parada amb un plat de “cocido” que ens va venir molt de gust. Tot seguit, morts de son, vam anar a dormir en unes habitacions petites i encofurnades on jo amb prou feines cabia en el llit.

L’endemà ens vam llevar quan encara era fosc i vam baixar a esmorzar. La sala del menjador era plena de gent, la majoria homes que ben segur havien anat a aquell cul de món amb les mateixes intencions que nosaltres. Després del suculent esmorzar amb forquilla vam anar a la recepció on el fill de la mestressa ja ens esperava per donar-nos els permissos per entrar al bosc, previ pagament de 12 euros per cap. Vam sortir a fora on estava aparcat el cotxe sota un cel gris i amb fred d’hivern. Uns flocs de neu arrossegats pel tènue ventijol queien com borrissols blancs sobre les nostres jupes. “Va, som-hi”, va dir el meu company obrint les portes del Dúster. Un cop dins va arrencar el motor i vam iniciar el recorregut per una carretera asfaltada passant pel costat del poble de Calatañazor on, segons diuen, “Almanzor perdió el tambor”. Més enllà, vam albirar Burgo de Osma al fons, com un llegany de boira petrificat sobre la carena.

Mentre botàvem en el seient i fèiem batzegades d’un costat a l’altre

Tot seguit vam deixar la carretera i vam endinsar-nos per dreceres enfangades, plenes de bassals i envoltades d’extenses boscúries. Mentre botàvem en el seient i fèiem batzegades d’un costat a l’altre, el meu company em va comentar que aquell lloc es diu Rioseco i que els rovellons no li han fallat mai. Coneixia un indret del bosc on ben segur podriem omplir les cistelles diverses vegades i carregar el cotxe fins al sostre. Al cap d’un bon quart d’hora vam aparcar al costat d’un camí, vam baixar del vehicle i vam agafar les cistelles. Ja era de dia però no feia sol i havia deixat de nevar. Vam ficar-nos dins el bosc amb moltes ganes i desseguida vam començar a trobar alguns rovellons arrencats i tirats per terra. “Es cosa dels romanesos” va comentar el meu amic “només agafen els rovellons petits; els grossos els llencen perquè omplen de seguida el cistell i no són negoci”. “Doncs jo els recullo”, vaig dir; “no estan gens corcats i fan bona olor; els talles a trossets, els fiques en una paella amb un polsim d’all, oli i julivert i no trobes cap diferència amb els bolets sencers”. “Esclar que no!”, va argüir el company; “jo faig el mateix. A nosaltres, a diferència dels romanesos, no ens mou el negoci sinó l’afició”. I tot xino-xano vam anar avançant a peu gairebé un quilòmetre per un terreny ondulat i gairebé sense sotabosc, recollint algun rovelló ací i allà. Quan vam arribar al lloc recomanat pel meu veí tot estava remenat i regirat. Davant el meu comentari que potser haviem fet tard tenint en compte la massiva presència de romanesos, va insistir que era un bosc molt bo i que altres anys, amb uns amics seus, havia omplert els cistells a vessar diversos cops. Encoratjat per aquest comentari (l’esperança és l’últim que es perd) vam seguir endavant una hora més sense èxit i, en arribar a una clariana, vaig suggerir de tornar on haviem deixat el cotxe per orientar-nos i,
si calgués, provar en un altre lloc. “Tu fes-me cas, conec bé el terreny i no hi ha perill de perdre’ns”, em va etzibar com a resposta.

Ho deia amb tanta convicció que me’l vaig creure. Vam caminar uns cinc cents metres més fent giragonses pel bosc i, de tant en tant, arreplegant algun bolet. El cel continuava tapat i una espessa boira embolcallava les copes dels arbres; un cerç glaçat feia refregar les branques, les unes contra les altres, amb una remor seca. A voltes sentíem l’esgarip d’alguna garsa o el xiscle d’un corb. De sobte, un fugaç raig de Sol ens va il.luminar, vist i no vist; el meu veí, després de mirar la posició de l’astre, es va aturar i, amb els braços estesos marcant els punts cardinals, va comentar: “Burgo de Osma queda al meu darrere; Calatañazor, enllà cap a l’esquerra. Anem bé!”. I vam caminar erràticament pel bosc com mig quilòmetre més fins a trobar un camí. “Encara sort!” vaig exclamar fent un sospir. El problema era que no sabiem si anar cap a la dreta o a l’esquerra.

Al pròxim revolt trobarem el cotxe” va anunciar el meu company

Uns minuts després vam veure passar una furgoneta de romanesos i la vam aturar. “¿Para ir a la Venta de Rioseco?” vam preguntar en castellà al xofer; ell ens va indicar la direcció de davant. Li vam fer cas i vam recórrer un altre quilòmetre sense deixar el camí forestal. “Al pròxim revolt trobarem el cotxe” va anunciar el meu company, més com un desig que no pas amb la certesa dels ben orientats. I no el vam trobar. El cas era que es feia tard i començava a vesprejar. Finalment l’expert en el terreny es va rendir: “Em sembla que ens hem perdut; aquest no és el camí que va a Rioseco”. I vam seure en un marge per mirar de situar-nos. “Això no m’havia passat mai!” es planyia eixugant-se la boca amb el braç després de beure un xerric d’aigua de la cantimplora. Uns minuts més tard vam sentir el soroll d’un vehicle que s’atansava. Era una parella d’avis a bord d’un Citroen 2CV vell i desmanegat. Els vam fer senyal que s’aturessin i els vam preguntar per Rioseco; ens van respondre que per allà on érem no hi arribariem mai; que havíem de baixar per una drecera i prendre un altre camí a uns 600 metres bosc avall. És a dir, que anàvem en sentit contrari i per un camí equivocat. “Maleïts romanesos!” mormolejà entre dents el meu company.

Vam atènyer el cotxe mentre una ullada de sol rogenc i esmorteït s’entreveia entre els pins poc abans de pondre’s. Finalment vam arribar a la Venta de Rioseco silents i emprenyats. Just en aparcar a l’esplanada vam trobar la furgoneta d’un boletaire de Burgo de Osma que venia caixes plenes de rovellons, d’uns cinc quilos cadascuna, a 10 euros la caixa. El meu veí boletaire no s’ho va pensar dues vegades i en va comprar 20; Jo, per no tornar a casa amb les mans buides, vaig comprar-ne 10. Era una barreja de rovellons grossos i petits que almenys tindrien la virtut de pal.liar la vergonya del nostre fracàs. Vam abatre els seients de darrere del Dúster i l’omplírem de caixes de bolets. Ens vam posar en ruta i arribàvem a casa de matinada després de cinc hores llargues de viatge. L’endemà diumenge vam dir als nostres familiars i amics que ens havíem afartat de collir rovellons. Els vam mostrar les 30 caixes amb orgull davant unes boques badades i exclamacions d’admiració. “Encara que sigui lluny paga la pena anar a Sòria”, va exclamar el veí, tot cofoi, enlluernat pel munt de bolets. “L’any que vé hi tornarem! Oi que sí?”

Miquel P. Cortina

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria