En periodisme en diem serp d’estiu a aquells temes que s’allarguen més que un dia sense pa durant els mesos d’això, d’estiu, en què acostumen a passar poques coses noticiables. D’una notícia que en altres períodes de l’any pràcticament no tindria rellevància se’n fa una muntanya i es van publicant articles sobre el tema en concret com si fos un serial per capítols. Ara parlant amb un, ara amb l’altre, ara amb l’especialista i ara amb el que passava per allà.
Això ara fa temps que això no passa. Si no hi ha una notícia rellevant a nivell de Catalunya els TN obren l’informatiu amb una de Birmània, per exemple. Les noves tecnologies i les millores en la comunicació fan possible que t’assabentis abans del que passa a milers de quilòmetres que no pas al poble del costat.
Tot i així si hi rumieu una mica encara trobareu alguna serp d’estiu. Per exemple tot el que fa referència al procés i la polèmica pels llaços grocs. Obro parèntesi (que no us enredin: posar llaços per demanar la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats no és el mateix que treure’ls amb un cúter i sovint amb la cara tapada).
Aquest estiu, però, hi ha hagut un tema que ha estat a punt de convertir-se en una serp d’estiu. No sé si ho recordeu, però el passat mes de juliol es va posar de moda parlar de la llet crua, ara que es podrà vendre directament del productor al consumidor. Els mitjans de comunicació van allargar el tema entrevistant ramaders, especialistes que deien que és dolent per la salut i altres que no, i també, com no, a polítics.
Quin tingui una certa edat, i tampoc fa falta tenir-ne massa, recordarà que a Sant Fruitós es venia llet directament de la vaca. Era a cal Franch, i m’hi feien anar gairebé cada tarda-vespre. M’enduia la lletera i quedava amb els amics que anàvem a fer el mateix. Anar a cal Franch també era això, quedar amb els amics, fer el trajecte junts, que almenys en el meu cas era a l’altra punta del poble, i fer-la petar o córrer i jugar. Normalment la llet arribava sense danys col·laterals. Un cop a casa es bullia, parant atenció en que no es vessés, i ja teníem llet. Llet crua. I no passava res. Ara vas al súper o a la botiga i hi ha cinquanta mil marques i tipus. Que si amb calci, descremada, semi, amb Omega 3 o beguda de soja, arròs i no sé quantes coses més. Torna, doncs, allò natural. Però és que sempre hi havia sigut. I va i ara sembla que descobrim el pa d’all.
Jordi Morros
