La Rita Casals, s’ha mort. Amb ella érem cosines polítiques perquè jo em vaig casar amb el seu cosí: l’Amadeu Casals. Però jo coneixia la Rita de molts abans del meu casament amb l’Amadeu, perquè érem veïnes.
Ella ja era una noia ben eixerida quan jo encara era una nena de l’edat del seu germà petit; el bon amic Enric Casals, amb qui ens havíem fet uns bons tips de jugar.
En aquells anys d’infantesa a cal “Pacu”, la casa on vivia la Rita amb la seva família, sempre em convidaven en els esdeveniments importants de la casa: quan mataven el porc, per anar a menjar cireres d’un cirerer que tenien en una vinya que menava el seu pare, l’oncle Pacu. Quan les prunes d’una prunera que tenien, en una petita feixa davant de casa seva, eren ben madures, també m’hi convidaven a menjar-ne…
De records de la Rita en tinc molts i variats però no m’hi vull pas estendre. Guardaré el seu record en un raconet de l’ànima que és el lloc on guardo els records de tantes persones estimades. També persones que d’alguna manera han estat companyes del camí de la vida, encara que a vegades pugui semblar que els camins de la vida, pels motius que siguin, sembla que es bifurquin. No es bifurquen pas del tot, només cal un moment de silenci i de reflexió per adonar-te de la bona companyia que t’han fet, tantes persones!
Reposa en pau, Rita!
Teresa Riquelme
