Al desdenyós mirar d’una dama
Si los raigs ab què apenes me tocàreu
De la llum celestial d’aqueixa cara,
Perquè mon tendre cor no s’abrasara
Ab tal pressa, Senyora, els retiràreu
Una piadosa crueltat usàreu:
Juntament fóreu pròdiga i avara,
Puix, excusant un mal que bé causara
De mil béns i dolçures me privàreu.
Quant més que, si mon fat venturós era
(o ídol de mon gust, ingrata amada),
Que fósseu ma tirana i homicida:
Cert, morir per morir, més me valguera
Que lo foc amorós, no la gelada
Dels desdenys, acabàs ma trista vida.
Rector de Vallfogona
Els nostres avis i besavis explicaven que, quan no se sabia qui era l’autor d’alguna “cosa”, deien que ho havia fet el Rector de Vallfogona.
Francesc Vicent i Garcia, nom real del Rector, es va convertir ja en vida en una figura llegendària dintre de la tradició popular catalana; se li van atribuir més obres de les que en realitat va escriure i ha sigut, i és, tot un personatge dintre de la nostra literatura. Va ser rector de Vallfogona de Riucorb, petita població de la Conca de Barberà i és el primer autor català del Barroc. Enguany es compleixen 400 anys de la seva mort.
Va crear una obra elegant i distingida on demostra la seva habilitat en el domini del llenguatge artificiós del moment; però també i, sintonitzant molt amb el poble, va crear una poesia sarcàstica, burlesca, on li agradaven els temes grollers, obscens i escatològics.
Tenint en compte la “seriositat” del nostre setmanari, intentarem comentar un poema del primer grup.
El tema del poema és el desdeny que pateix el poeta perquè la dama no el mira.
En el primer quartet els “ulls de vos, Senyora,” abrasen, treuen foc, mentre el narrador – poeta es queixa perquè els retira massa ràpid. Hi ha una oposició entre la mirada intensa, però fugaç i la queixa del `tendre cor’ de l’enamorat.
La mateixa idea continua en el segon quartet. El poeta segueix lamentant-se i “juga” amb conceptes oposats, antitètics: piadosa – crueltat; pròdiga – avara; mal que fa bé…
No hi ha novetat de contingut en els tercets finals. Segons el narrador, ella era “ídol de mon gust”, era “ingrata – amada” i causant homicida de la mort simbòlica del poeta. Al final i, amb un to irònic molt propi del Rector, accepta la “mort”, perquè, com diu, és millor: morir per amor, que no d’una gelada. El “desdeny” del títol torna a aparèixer en l’últim vers
