Per què Catalunya no troba encaix dins Espanya?

Avui escriuré del què penso sobre Catalunya i el seu litigi amb l’Estat espanyol des del punt de vista històric. Per molt que per motius polítics hagin volgut tergiversar la Història, Catalunya és una nació mil·lenària que enfonsa les seves arrels en el temps dels fenicis i els grecs, i després en el dels romans. Com a resultat d’això, els antics ibers que vivien a la nostra terra ben aviat es van helenitzar i llatinitzar, i així nasqué la província Tarraconense que era una de les més avançades de l’Imperi romà pel que fa a cultura i civilització.

També fou una de les primeres on el cristianisme va tenir més difusió, gràcies sobretot a que els deixebles de Crist ho tenien molt fàcil de venir a Tarraco per mar i, des d’allà, propagar l’Evangeli. La irrupció dels visigots va acabar amb la dominació romana fent-se els amos del país fins que, a començaments del segle VIII, els moros van envair la nostra terra després de sotmetre tota la Península Ibèrica i s’hi van establir amb la idea de romandre-hi i convertir-la per sempre més en una part de l’Islam. Molts habitants de l’antiga província Tarraconense van abraçar la religió de Mahoma i d’altres van continuar mantenint las seva fe cristiana (els mossàrabs), malgrat que anaven abillats com els invasors. Però força gent es va estimar més travessar els Pirineus i arrecerar-se en zones de la Gàl.lia (actual França) que no havien estat ocupades pels musulmans i així preparar la reconquesta del país. No havien passat ni 80 anys de l’ocupació dels àrabs quan els descendents dels exiliats a la Gàl·lia van convèncer el rei Carlemany, emperador del Sacro-Imperi Romano-Germànic, d’ajudar-los a foragitar els moros i així poder recobrar les ciutats i les terres en poder de l’Islam. Carlemany va accedir a la demanda dels seus súbdits i va vèncer els sarrains a les portes de Girona fent que aquesta ciutat passés immediatament a formar part de l’imperi Carolingi.

A poc a poc, els exèrcits francs van anar continuant recuperant territori fins arribar al marge esquerre del riu Llobregat que serviria de frontera meridional amb l’Al-Andalus i traçaria, en paral·lel als Pirineus, els límits de la Marca Hispànica fins a Navarra. De totes maneres, com a la resta de l’Imperi de Carlemany, la part oriental de la Marca fou organitzada en comtats dependents del rei dels francs essent el de Barcelona el més gran de tots (d’ací ve el nom de Principat de Catalunya). En aquella època, els comtes feudals tenien tant poder com el rei i l’única cosa que els mantenia vinclats amb el monarca eren les trobades un cop l’any a la Cort carolíngia i el delme que pagaven com a vassalls. Els comtats catalans, igual que molts altres de l’Imperi Carolingi, es van anar emancipant a la mort dels fills de Carlemany i així començà la Història de Catalunya com a país independent. Una de les primeres fites fou conquerir la resta de territori català fins a l’Ebre pel Sud i al Cinca per l’Oest. Durant segles, els catalans, com a poble de la Vella Europa, van relacionar-se amb els altres comtats del Sacre-Imperi Romano-Germànic, sobretot de la Provença i Occitània, i els monestirs de Ripoll i de Montserrat tenien intercanvis freqüents de monjos i material bibliogràfic ambmonestirs del Nord de França, alemanys o italians. La relació amb la resta de l’Imperi devia ésser tan intensa que els catalans, durant l’època de la Reconquesta, eren coneguts com “els francs” pels regnes musulmans d’Al-Andalus.
Mentrestant, a l’antiga Hispània s’havien format uns nuclis de resistència visigoda o cristiana que, des de les muntanyes cantàbriques, es van anar expandint cap al Sud a costa dels musulmans, creant els regnes d’Astúries i Galícia primer, i Lleó i Castella, més tard. Aquests regnes es desenvoluparen d’acord amb les lleis visigodes i amb prou feines tenien contacte amb la resta d’Europa. La troballa de les presumptes despulles de l’apòstol Sant Jaume a Compostel·la fou el revulsiu que apropà els nous regnes espanyols a la cultura europea gràcies als constants pelegrinatges que venien d’arreu. Però així com Catalunya era un país que formava part d’Europa i tenia molts interessos en el Vell Continent, al regne castellano-leonés només li interessava l’expansió cap el Sud de la Península Ibèrica i es veia venir que tard o d’hora xocaria amb els dominis del seu veí, el rei d’Aragó. Evidentment la idea dels castellans era annexionar aquestregne a Castella. Per aquest motiu i tement-se el pitjor, el rei d’Aragó Ramiro II va proposar al comte de Barcelona Ramon Berenguer IV d’esposar la seva filla Peronella i així mantenir el seu regne allunyat de les pretensions castellanes basades en la pura assimilació, que implicava la derogació de tots els privilegis dels aragonesos i la substitució de les seves lleis per les de Castella. El comte hi va estar d’acord i així va néixer la Confederació Catalano-Aragonesa que el feia esdevenir rei d’Aragó sense deixar d’ésser comte de Barcelona. Els escuts d’armes (les 4 barres) de la Confederació eren les del Casal de Barcelona per molt que diguin ara els aragonesos que són seus. Cada territori mantenia les seves respectives llengües, constitucions i lleis, i des de llavors, la capital del Regne d’Aragó i dels comtats catalans fou Barcelona i no pas Saragossa.

Per què el comte de Barcelona preferí esdevenir rei d’Aragó i no pas rei dels catalans que ben segur hauria fet més evident a ulls del món la independència de Catalunya? Això ho explicaré en el 2ón capítol d’aquest assaig.

Miquel P. Cortina