0 Shares 907 Views

Només queda la cançó

4 de maig de 2019
907 Views

Som dilluns de Pasqua i escolto la cancó «The foggy dew» en la versió del grup irlandès, ara ja desaparegut, «The Dubliners». La cançó va ser composada per Charles O’Neal i relata l’ Éirí Amach na Cásca, la revolta irlandesa de només 6 dies que va començar el dilluns de Pasqua de 1916. Concretament el 24 d’abril. Ara fa 103 anys.

Va ser una revolta armada formada per un petit exèrcit ciutadà format per voluntaris, activistes, sindicalistes, vaja, de tot una mica. S’havia començat a gestar dos anys abans, el 1914, a l’inici de la Primera Guerra Mundial. Volien aprofitar que el Regne Unit estaria «distret» en una altra guerra. Havien demanat ajuda a Alemanya. Aquesta els va dir que sí, que hi comptessin. Però a l’hora de veritat Alemanya només va enviar un vaixell amb unes quantes armes, poca cosa. La Royal Navy britànica però va interceptar el vaixell alemany i el va enfonsar. I la revolta es va quedar sense armes i sense suport internacional.

El Regne Unit en un primer moment va quedar sorprès amb l’alçament. L’exèrcit ciutadà republicà va ocupar diferents emplaçaments a la ciutat de Dublín i els seus líders van proclamar la República Irlandesa. Però va durar poc. De seguida l’exèrcit britànic hi va desplaçar 16.000 homes i artilleria pesada. La superioritat numèrica i armamentística va esclafar la revolta amb una facilitat aclaparadora i la major part dels seus líders van ser executats en un període de només 9 dies. Un calendari apretadet, apretadet. Ho volien resoldre per la via ràpida i així ho van fer.

La cançó m’agrada, és molt bonica i relata el romanticisme i l’èpica dels soldats irlandesos que caminen amb el cap ben alt cap a la lluita, però que s’esfuma i s’acaba en només una mil·lèsima de segon. I és que el romanticisme i l’èpica no hi caben en cap guerra. Amb el brunzit de la primera bala s’esvaeix tot. És el final. I justament és això el que m’agrada d’aquesta cançó. De fet, després dels fets d’abril, el descontentament social amb els que havien provocat la revolta era bastant elevat. La mort i les destrucció no les aplaudeix mai ningú. Això sí, les conviccions que tenien els irlandesos cap a la secessió va continuar igualment forta.

El desembre del 1918 es celebraren les eleccions a Westminster i guanyà el Sinn Féin, partit independentista irlandès pel 47,7% dels vots. (Apa quina casualitat! Igual que a les eleccions del 21D a casa nostra!). A partir d’aquí, el Sinn Féin va decidir no ocupar els escons a Westminster i seguir l’ideari independentista. Però el 21 de gener del 1918, el mateix dia que constituïen de forma unilateral el parlament irlandès, es produïa l’assassinat de dos policies per part d’uns irlandesos partidaris de la independència. Va ser l’inici d’una situació violenta i difícil que va durar tres anys amb un entremig de promeses d’autogovern que no arribaren mai, un govern britànic que utilitzà tota la seva repressió i un exèrcit republicà irlandès (IRA) que contraatacà. Terrible. Assassinats a totes dues bandes. Un continu «doncs si a tu me’n mates un, jo te’n mato dos». Cremes de cases i pobles sencers. Tot plegat acabà amb la signatura d’un tractat de pau el 1921 que separà l’illa en dues parts. Solució a curt termini, però a la llarga, mala solució. Ja que mentre la República d’Irlanda (al sud) ja ha passat pàgina i viu amb relativa tranquil·litat. L’Irlanda del Nord sota el mandat britànic continua en la mateixa situació. La nova IRA aquesta setmana ha disparat a un cotxe de policia assassinant una periodista. Sembla que no es pugui acabar de tancar mai aquest capítol.

Jo no en conec la solució, si la conegués ja em podrien donar el Nobel de la Pau. Però el que sí que tinc clar és que quan una decisió amb el temps no provoca la pau i la estabilitat, és que la decisió que s’ha pres no era la bona. Sigui quina sigui, cal que se’n parli, i que siguin els ciutadans els que la triïn, que ja són grandets per decidir per si sols el què volen. Que els que manen van per ells. Que ja ho sabem que ni trepitgen els carrers. Com han de saber l’ambient que es respira al carrer si quan toquen poder el primer que fan és apartar-se a viure a llocs privilegiats? Com si als nuclis dels pobles i les ciutats hi hagués la pesta. Les dinàmiques del poder són terribles. S’haurien de poder trencar. No sé com, només tinc el meu vot. Difícil solució. Molt difícil.

Sabeu què? Tornaré a escoltar la cançó. Pensaré amb els que la història els va posar en el bàndol dels perdedors. Perquè d’aquells nois irlandesos que van morir durant la Pasqua del 1916 ja no se’n recorda ningú. Han caigut en l’oblit. Només els queda aquesta cançó.

Marina Puigdellívol

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com