0 Shares 851 Views

No podem dir que la matèria és eterna i negar l’existència de Déu

14 de novembre de 2019
851 Views

Pensaments i reflexions d’un pobre mortal – Capítol 42

L’Univers: aquest espai infinit que en un principi era buit i on la matèria estava concentrada en un sol punt que, en esclatar com a conseqüència del Big Bang, va omplir l’espai de galàxies, nebuloses, estels, planetes, satèl·lits i cometes, a banda d’altres objectes sòlids i gasosos que la Ciència va descobrint a mesura que l’exploració interestel.lar i la precisió dels telescopis avancen.
I la pregunta és: qui va posar la matèria allà, just en aquell punt de l’Univers? Podem creure que existia de sempre? Gràcies a les últimes tecnologies, un cataclisme còsmic que va passar fa 13.700 milions d’anys, el veiem ara tal com s’esdevingué en aquell remot instant. En altres paraules, que la imatge que els nostres ulls capten avui de la mare de totes les explosions és l’empremta que la llum ha plasmat en una pantalla d’ordinador després de travessar l’espai a 300.000 km/s i arribar als observatoris terrestres. Segons els científics, amb la radiació de fons de microones que hom ha detectat a través del telescopi, podem observar la gènesi de l’Univers, és a dir, l’origen de nosaltres mateixos.
Al fil d’aquesta reflexió no m’hauria imaginat mai que acabés sent tan caparrut com el meu avi Quim que va morir pensant que la Terra era plana. Quan en els calorosos vespres d’estiu tots dos preniem la fresca en la rescalfada vorera de la carretera de Vic, davant de cal Marones, asseguts en cadires fins al voltant de mitjanit, soliem parlar de moltes coses però sovint discutiem sobre temes astronòmics. Per més que jo li insistís que la Terra és rodona i gira entorn del Sol mentre que la lluna ho fa al voltant del nostre planeta, ell, basant-se en l’evidència i la pura lògica, em responia que no li vingués amb romanços, que tothom sap que el Sol es lleva al matí per llevant, recorre tota la volta del cel i es pon al vespre per ponent. I que la lluna és la seva parella de cara trista que guia els pagesos al llarg de l’any per tal que obtinguin el millor rendiment de les feines agrícoles. En les nits sense lluna, la llum somorta dels fanals ens permetia veure el cel estel.lat en tota la seva esplendor i, ironies de la vida, preguntes que pocs anys enrere feia el net a l’avi, ara les feia l’avi al net. La diferència era que ell em responia amb la saviesa de l’edat i jo amb el que m’havien ensenyat els llibres.
El cas és que, amb els meus 13 o 14 anys i tres cursos de Batxillerat al damunt, em veia incapaç de convènce’l. Cal dir que ell no havia pogut anar a l’escola de nen i va aprendre a llegir i escriure quan ja passava de la vintena. No sabia res més enllà del que trepitjava cada dia i les escasses coneixences que havia adquirit eren fruit de la seva pròpia experiència i d’allò que li explicaven els altres. Moltes de les seves conviccions provenien de la tradició oral de pares a fills a través dels segles. Potser per això tenia una gran fe en Déu i es definia com a catòlic, apostòlic i romà. Quan jo era minyó subtilment em va anar inculcant la seva fe religiosa i m’ensenyà a pregar. Gràcies a ell, soc creient i un dels pocs batejats que encara van a missa els diumenges.
Ara intentaré explicar perquè, en relació amb l’eterna pregunta sobre qui som i d’on venim, al final m’he tornat tan caparrut com el meu avi. Després de seguir atentament els avenços de la Ciència i les teories que els grans astrofísics posen damunt la taula, no puc negar que de vegades caïc en el dilema de qui té raó: si la Ciència que va evolucionant a base de supòsits, o la Religió que s’ha anat transmetent de generació en generació des de temps immemorial. Les grans descobertes científiques relatives al Cosmos són resultat d’equacions matemàtiques moltes de les quals encara estan per demostrar. Hom parla de la matèria fosca, dels quàsars i dels forats negres quan no tenim evidència plena de llur existència. També hom assegura que l’espai no és infinit sinó que és com la superfície d’un globus imaginari que si la podíem recórrer en tota la seva curvatura ens tornaria al lloc de partença. De la mateixa manera que si exercim una pressió entre dos punts marcats sobre un globus de goma ple d’aire veurem com s’acosten, a escala sideral aquest simple experiment abona la hipòtesi de poder escurçar enormement les distàncies còsmiques. Òbviament es tracta d’una conjectura més sobre la funció dels anomenats forats negres que diuen existeixen en la nostra galàxia i la possibilitat d’emprendre llargs viatges interestel.lars. Einstein, en la seva Teoria de la Relativitat, va exposar a començaments del segle XX que com més depressa es mou un objecte, més lentament transcorre el temps en relació amb el seu entorn. Encara que sigui per unes dècimes de segon de diferència, aquest fet ja s’ha pogut demostrar en les darreres missions espacials i dóna ales a projectes que entren de ple en el camp de la ciència-ficció.
També ens volen fer creure que tots els cossos celestes són resultat de successives combinacions casuals de determinats elements primaris inclosos en la Taula de Mendeléiev i que la gènesi de la vida terrestre és la síntesi d’un procés químic que va tenir lloc en el fons de l’oceà. És a dir que com més avença la Ciència més en dubte posem l’existència de Déu. I jo em pregunto: estem davant una contradicció?
Els astrofísics asseguren que l’Univers es mou seguint la Llei de la Gravetat; la gravetat manté l’equilibri del Cosmos per bé que aquest s’expandeixi i les galàxies cada cop s’allunyin més les unes de les altres. Hi ha una altra teoria que afirma que el nostre Univers és un més entre milers d’universos i ningú nega que en la nostra pròpia galàxia, la Via Làctea, amb milions de sistemes solars, no hi hagi un, deu, cent, mil o miliards de planetes com la Terra amb les condicions bàsiques perquè hi germini la vida i, per què no? hi visquin uns éssers intel.ligents que no tenen perquè tenir aparença humana. Alguns arriben a vaticinar que després d’un període d’expansió de l’Univers en vindrà un altre de contracció que farà que tornem al punt concret que va originar el Big Bang.
Cal admetre que, a la vista dels darrers avenços, cada vegada hi ha més gent que pensa que Déu no té cabuda en la descripció de l’Univers que ens proposa la Ciència; arriben a la conclusió que Déu és pura fantasia, l’aixopluc de moltes pors que han afectat l’home d’ençà la seva aparició ara fa 10 milions d’anys, l’excusa perfecta per atribuir-li tot allò que no comprenem. Però més enllà del que diuen alguns, per què no pot haver-hi un Déu que sigui el Creador de tot el que ens envolta, des de la galàxia més llunyana fins a la matemàtica precisió dels eclipsis o la meravellosa complexitat del cos humà? No ens emboliquem amb equacions, teories i suposicions que avui prenem per certes i demà potser considerarem errònies. La Ciència avança i té una certa predisposició a contradir-se ella mateixa quan el pes de la realitat supera els somnis grandiloqüents dels científics.
Així com les especulacions de la Ciència pel que fa a l’Univers cada dia em resulten més difícils de païr per indemostrables a curt termini, en la foscor de la meva ignorància hi ha un estel que em guia i em revela que tot el que és infinitament gran és infinitament petit a escala còsmica. I que tan sols Déu, que és Amor en estat pur, ha sigut capaç de crear i ordenar aquest Caos tan immens del qual els éssers vivents som una part ínfima, per no dir invisible, fins al punt d’admetre que la nostra fugaç existència és un parèntesi dins el no-res. Jo, com a creient, em resisteixo a acceptar la insignificança de les nostres vides i vull creure que el nostre pas pel món té algun sentit. Per mi, la intel.ligència de la qual presumim els humans és un bé diví que no surt d’un procés químic ni del fons de l’oceà i l’hem d’emmarcar en un moment del passat en el qual un ancestre nostre va deixar de ser un simi per esdevenir persona. Com i quan es va produir aquest canvi tan transcedental? Qui ens va dotar d’intel.ligència per arribar a fer el millor i també el pitjor de nosaltres mateixos? Va ser l’alè de Déu que va insuflar l’ànima al primer ésser humà damunt la Terra? Des del meu cos ara envellit alço els ulls al cel esperant que l’avi Quim, des d’allà on sigui, em doni resposta.

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Horaris del cap de setmana
43 views
43 views

Horaris del cap de setmana

ASFE - 30 de setembre de 2022
Diumenge es clouen les sessions del Clam Festival
39 views
39 views

Diumenge es clouen les sessions del Clam Festival

Jaume Grandia - 30 de setembre de 2022
Espectacle “1 d’octubre, el poder de la gent”
30 views
30 views

Espectacle “1 d’octubre, el poder de la gent”

Redacció - 30 de setembre de 2022
Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com