No acabarem nosaltres amb el món; el món acabarà amb nosaltres

Em fa gràcia quan llegeixo i sento discursos proclamant que nosaltres, els humans, acabarem amb el món. Crec que som massa pretensiosos quan diem això. Més aviat jo ho diria al revés: serà el món qui acabarà amb nosaltres! Explicaré perquè:

El nostre afany de domini sobre les coses ens fa creure que tot és al nostre servei i que podem fer i desfer a caprici. Si soc caçador, vaig al bosc i acabo amb la vida d’un animal innocent i pacífic sense cap motiu ni necessitat, només pel plaer de fer-ho; clisso un objectiu, apunto i engego un tret: “pam”. Amb el meu acte violent provoco la mort d’una llebre, d’una perdiu, d’un tudó o d’un cèrvol i no passa res; ni una ombra de mala consciència afecta el nostre cor.

Si soc militar, em porten a una guerra i, si puc, mato un soldat enemic abans que ell em mati a mi. Tant ell com jo, dos desconeguts a qui estúpidament han enfrontat uns governants insensats ben amarrats a la poltrona, no haurem tingut temps de pensar en tot allò que amagava aquella vida humana que el destí ha posat al nostre davant: uns pares, uns avis, uns somnis; potser una noia que estimava, potser uns fills petits als qui haurem deixat orfes…

L’alteració de l’entorn comença sovint a casa nostra a nivell personal: enduts per una incomprensible dèria destructiva talem un arbre centenari que ens treu la vista des del balcó; llencem una llauna, una ampolla de vidre, una bossa de deixalles o un sac de runa a la vora del camí o dins el bosc; contaminem l’aire que respirem amb emissions nocives per a la nostra salut; omplim les platges de burilles de cigarreta i restes orgàniques; utilitzem insecticides que exterminen bestioles beneficioses com ara les abelles, les marietes o les papallones, que tothom sap que són imprescindibles per a la pol·linització; i també depredadors vertebrats que s’alimenten d’insectes.

Entre tots trenquem el fràgil equilibri del nostre planeta

Cremem una pineda, matem espècies animals en risc d’extinció, aboquem el contingut de les clavegueres i tones de plàstics al mar, calem foc a la selva, massacrem tribus indígenes que ens fan nosa per als nostres projectes d’expansió agrícola i fem proves nuclears al Pacífic o a la Sibèria amb la idea d’utilitzar les bombes atòmiques algun dia per anihilar-nos nosaltres mateixos de forma massiva. Entre tots trenquem el fràgil equilibri del nostre planeta sense adonar-nos que la reacció de la mare Natura, l’Apocalipsi, és a la cantonada.

D’alertes no en manquen: la temperatura global puja perillosament des de fa uns anys; tant el pol nord com el pol sud es troben en un procés de desgel, i el mateix passa amb les glaceres d’arreu del món. Com a conseqüència d’això, el nivell del mar augmenta i amenaça de negar illes i platges; la pol.lució atmosfèrica arriba a extrems alarmants a moltes ciutats fent que un munt de persones es posin malaltes o morin per aquesta causa; els tifons, huracans i ciclons tropicals es multipliquen i cada cop amb més virulència; les pluges són cada vegada més escasses i provoquen llargs períodes de sequera en llocs tradicionament humits i, quan plou, les riuades s’emporten cases, ponts, cotxes i vides; creixen els moviments tel.lúrics i els volcans desperten de llur letargia vomitant lava i cendres en amples extensions de territori, convertint els paisatges abans idil.lics en infernals…

Som tan ignorants de la força de la Natura que no podem imaginar les conseqüències que el nostre afany destructiu pot arribar a tenir. Estem despertant el monstre i nosaltres encara continuem immersos en la falsa idea que podem dominar-lo a base d’iniciatives condemnades al fracàs per la tossuderia d’alguns governants obstinats a fer cas omís de totes les alertes (L’últim exemple: la conferència sobre el canvi climàtic que acaba de cloure’s a Madrid). Si no hi posem remei, la tènue capa blava d’oxígen que cobreix la Terra esdevindrà aviat una barreja d’elements tòxics per a la nostra supervivència. Seguint per aquest camí, potser els nostres rebesnets hauran d’anar aviat amb escafandra i pagar per l’aire que respirin…

Però arribarà un moment que la humanitat desapareixerà de la faç del planeta, no pas per culpa nostra, sinó perquè les provocacions hauran estat tantes i de tanta envergadura que la Natura dirà prou! i desfermarà un cataclisme global que acabarà amb la vida terrestre tal com la coneixem. Tornarà a passar (quantes vegades ja?) que tot col.lapsarà, s’aixecaran muntanyes i es trencaran els oceans provocant tsunamis devastadors; les plaques tecnòniques xocaran les unes amb les altres i causaran explosions i erupcions volcàniques mai vistes. Com a conseqüència de tot això, els mons animal i vegetal seran sepultats per la natura embogida i esdevindran mineral (fòssils? carbó? petroli? gas natural?).

Mentrestant no siguem irresponsables i pensem en el llegat que deixarem als nostres descendents

La Terra es mantindrà en guaret durant uns quants milions d’anys, fins que la llavor d’una nova vida floreixi i torni a poblar el planeta amb espècies ben diferents a les actuals. “Borrón y cuenta nueva” que dirien els castellans. Qui haurà doncs acabat amb qui?
Mentrestant no siguem irresponsables i pensem en el llegat que deixarem als nostres descendents. Fem tot el possible per no malmetre més el nostre planeta ni posar en perill les espècies que l’habiten. L’equilibri natural és tan fràgil que, tal com va dir algú, l’aletejar d’una papallona en un punt del món pot causar un terratrèmol en un altre. Actuem a escala global per reconduir la situació. Esperem que l’arribada de les Festes de Nadal ens permeti recapacitar i trobem una solució que eviti mals majors. Mirem als ulls dels nostres nets, tan il.lusionats en aquests dies, i preguntem-nos quin planeta els deixarem el dia de demà. Nosaltres encara som a temps d’aturar l’apocalipsi. Quan ells siguin adults ja serà massa tard.

Miquel P.Cortina