Moments històrics

Redacció 27 de juliol de 2019

1033 Views

Els que ja tenim una edat, segur que recordem perfectament els fets del 23-F; des d’on vam veure la inauguració dels jocs olímpics de Barcelona’92; on érem quan es va produir l’atemptat a les Torres Bessones, i més recentment, què estàvem fent durant la primera investidura de Barak Obama.

Esdeveniments com aquests, per la seva rellevància, ens queden gravats per sempre a la memòria, i és per això que, els que encara tenim més edat, segur que tenim arxivat en el nostre record, l’arribada de l’home a la Lluna.

El 20 de juliol (a Catalunya matinada del 21) de 1969, és a dir fa mig segle, el món sencer va poder contemplar com Neil Amstrong i Edwin (Buzz) Aldrin (el pobre Michael Collins és el que es va quedar a la nau) trepitjaven el nostre satèl·lit sota el lema: “Un petit pas per l’home, un gran pas per la humanitat”, i amb motiu d’aquesta efemèride, arreu s’organitzen actes i activitats commemoratives, s’editen llibres i es publiquen articles i reportatges en pràcticament tots els mitjans de comunicació.

Avui en plena era digital, on el que ara és noticia d’aquí cinc minuts ja és vell, a les generacions més joves els és incomprensible que a finals dels 60, a moltes llars encara no hi hagués arribat el televisor, i que aquella nit, a les cases dels més afavorits, s’hi apleguessin familiars, amics, veïns o coneguts per tal de veure la gesta en directe. I dic gesta perquè hem de tenir en compte que la tecnologia que va utilitzar l’Apollo 11, era inferior a la que podem trobar en el més senzill dels mòbils que portem cadascú de nosaltres a la butxaca.

Personalment (encara no havia complert els 9 anys), amb el meu pare i una meva germana, ens vam llevar a primeres hores de la matinada i de nit vam caminar fins a cal Miquelet i la Rosita per tal de no perdre’ns l’esdeveniment.

No sé ben bé que vaig veure davant d’aquell petit aparell amb dues antenes extensibles, pantalla en blanc i negre i amb constants interferències que malmetien el so i la imatge, però sempre m’he considerat una privilegiada per haver pogut viure aquell moment històric.

Ara que si parlem de moments històrics, desitjo i espero celebrar ben aviat, el de la llibertat dels nostres presos i preses polítiques i el del retorn a casa de tots els exiliats i exiliades.

Rosa Camprubí