0 Shares 283 Views

Menuts de bestiar

1 de juny de 2023
283 Views

Menuts de bestiar

Quant temps fa que no us mengeu un tall de fetge de vedella o de xai, uns ronyons saltejats amb all i julivert, una tripa a la catalana, una coradella ben feta o una galta de porc rostida? Els milers de xais, els vedells i els porcs que se sacrifiquen cada dia segueixen tenint aquets òrgans que possiblement ara, estiguin destinats per fer menjar per a les mascotes.

No fa massa anys que els menuts van ser una menja molt important en moltes llars del nostre país on la fam fou el principal esperó a l’hora d’investigar en els racons definitius dels animals per al nodriment de les persones. Unes viandes que alguns cuiners i cuineres van guisar amb destresa per fer de la cuina dels menuts una de les més apreciades i necessàries per viure. Encara ara, els que apreciem aquests plats els solem consumir amb freqüència; sovint són els reis dels esmorzars de forquilla i el motor econòmic d’alguns establiments gastronòmics  que es dediquen a preparar aquesta tradicional i fantàstica menja que cada cop té més adeptes.

Precisament avui, per esmorzar, amb uns companys ens hem menjat un plat que en pocs llocs es pot degustar:  unes galtes de xai desossades i fetes al forn, amb una cabeça d’alls oberta per la meitat, una fulla de llorer, sal, pebre i oli d’oliva; hi cantaven els àngels. Per al dinar de demà que tinc convidats, perquè s’adobi bé ja he preparat una cua de bou cuinada amb vi negre del Priorat i un rajolí d’anís sec, acompanyat d’unes patates. Espectaculars tots dos plats! Costa d’entendre que les menudalles de dins o fora dels animals siguin una  menja gairebé prohibida i rebutjada per la majoria de gent quan  altres persones com jo mateix, som uns fanàtics decidits d’aquesta cuina tan antiga i  saborosa.

Cap i pota, coradella, uns peus de porc amb bolets o a la brasa, una llengua de vedella rostida, amb samfaina, tripa i peu de xaiet  guisat com Déu mana, uns cervellets arrebossats— abans menjar per a malalts— carn del perol a la jardinera  o una simple botifarra a la graella van ser menges freqüents i apreciades durant molts anys. La modernitat i la inventiva d’alguns artesans ha popularitzat les botifarres de diversos gustos: escalivada, bolets, calçots i tota mena de barreges. No és que vulgui criticar la inventiva creixent d’aquests professionals a l’hora preparar les seves especialitats però per al meu gust, ja m’està bé una botifarra elaborada amb les carns i amaniments corresponents, acompanyada d’uns rovellons o calçots al costat, acabats d’aplegar.

Parlant de menuts, ja fa temps que hi ha un rebuig creixent pel foie gras, delicada especialitat francesa, molt arrelada també al nostre país. Fa temps que es comenta que el corrent animalista, cada cop més estès i poderós a la nostra societat, pot acabar fent-lo desaparèixer. Encara sort que el mètode  per l’engreixament de les oques o ànecs productores d’aquest apreciat requisit no són gaire conegudes. Certament no deu ser gens agradable veure aquestes bestioles encaixonats i immobilitzats, alimentats amb un embut introduït coll avall… Com que soc del morro fi i m’agrada una bona llenca de foie gras trufat de tant en tant, ho deixo aquí; el tema és delicat. Podria ser que d’aquesta joia culinària no n’hi  hagi  per a tothom en el futur, però  no en faltarà per abastir  un sector privilegiat de la societat.

La rosa mosqueta o l’englantina roja

És un arbust silvestre de la família de les rosàcies que fa un agradable flaire extraordinàriament  aromàtic. Quan vaig tenir l’ensurt a urgències de l’hospital, mentre la doctora encarregada de fer els triatges m’estava preguntant no sé què, vaig patir una aturada cardíaca. Vaig caure rodó al terra amb la mala sort que el cap va lliscar per cairó de la taula i em van haver de cosir un bon trau que anava fins a l’ull. Potser em van posar un punt de més del que calia perquè no el podia acabar d’obrir del tot, i encara ara noto una tibantor que abans no tenia. Un cop acabada la meva estada a l’hospital i instal·lat a casa ho vaig comentar amb la meva dona. Em va comprar una ampolleta d’oli de rosa mosqueta. Em va anar bé; a part  d’alleugerir  la molèstia que patia a l’ull he observat que ha millorat el color fosc de  taques que van apareixent amb l’edat de les quals en parlava l’altre dia, fins el punt de fer-ne desaparèixer gairebé alguna. He agafat afició a untar-me  amb oli d’englantina roja, cada dia.

 

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com