Manresa i Sant Fruitós

Diuen que quan una papallona mou les ales a l’Amazònia es pot desfermar una tempesta a Europa. No sé si està provat científicament, però és un bon exemple que ens ve a dir que tot està interrelacionat, que fa anys i panys que com ja no depenem de nosaltres sols, sinó que una decisió que es pugui prendre al costat. També a nivell de pobles, ciutats i territoris.

Això se m’acut perquè recordo que temps enrere Manresa i Sant Fruitós mantenien certes rivalitats en temes com, per exemple, els polígons industrials que van començar a emergir a la recta de Sallent. A Manresa arrufaven el nas perquè això significava més impostos pel poble i menys per ells. Fins que els nous temps o la millora de les xarxes de comunicació (segons el dia i l’hora tardo menys d’anar de Manresa a Sant Fruitós que d’una punta a l’altra de Manresa), van fer entendre a uns i altres que si una indústria s’estableix a Sant Fruitós, Santpedor, Sant Joan de Vilatorrada o a Manresa, qui hi surt guanyant és el territori i, sobretot, la seva gent.

Molts manresans treballen al polígon de Sant Fruitós, i molts santfruitosencs van a treballar cada dia a Manresa. De la mateixa manera que molts manresans utilitzen les piscines d’estiu de Sant Fruitós o van als balls de l’Esplai, i molts santfruitosencs van a ciutat al cinema, al teatre, a comprar o senzillament a prendre alguna cosa al Passeig.

En definitiva, els ciutadans de Manresa i Sant Fruitós tenen una relació de normalitat amb les dues poblacions, amb la seva i la veïna, i sap aprofitar-ne els avantatges d’una i de l’altra. El cas que aquesta mateixa normalitat sovint no hi és entre els governants, i tornem a allò dels polígons industrials d’anys enrere i la percepció de rivalitat. En tenim exemples recents com el crematori, que les dues poblacions es disputen, o el projecte del Portal de l’Agulla que va impulsar el govern de Sant Fruitós amb l’oposició dels pobles veïns.

Jo no sé on ha d’anar el crematori, però sí que sé que de no tenir-ne cap a tenir-ne dos, un a tocar de l’altre, serà un mal negoci, o que les dues poblacions s’haurien de posar d’acord per ampliar d’una vegada per totes un dels béns més preuats de la comarca: el parc de l’Agulla. D’acord que les ciutats sovint desprenen un egoisme cosmopolita que ho vol xuclar tot, però que això no s’encomani. Si hi ha diàleg, entesa i col·laboració, tothom hi sortirà guanyant. Mira que n’és de fàcil de dir i difícil de fer, a vegades.

Jordi Morros

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin