Jo sóc d’aquella generació que per edat no vaig viure amb consciència el maig del 68 francès, però sí que des que en vaig sentir parlar, ja ben entrada l’adolescència, vaig sentir enveja i admiració envers els seus protagonistes.
Va durar un temps, que tot allò que em semblava important o que em despertava interès, tots els camins que descobria i totes les portes que se m’obrien al davant, d’una manera o altra eren fruit d’aquella revolta, fins el punt, que semblava que el qui no havia estat a París aquella primavera no era ningú, el qui no cantava cançons de Brassens no estava al dia, i el qui no llegia Sartre estava poc culturitzat.
Aquell maig francès no només va ser un moviment d’estudiants, tot i que aquests en fossin el seu motor, sinó que es va veure secundat i recolzat per dos terços de la massa obrera i també de bona part de les classes mitjanes i la burgesia, de tal manera, que va esdevenir clau per a la transformació de la societat del moment.
Ara, al cap de 50 anys, i en la distància, es tendeix a desmitificar aquella revolució. Potser no eren tants com ens pensàvem ni tots els que suposàvem, i segurament va ser una revolta de nens malcriats, com l’ha definida algú, i que si no hagués estat a França, hauria estat en algun altre país on s’hauria iniciat la voluntat del canvi, però el que si es cert, és que es va produir en aquell lloc i en aquell moment, i que tal com coneixem avui dia el feminisme, l’ecologisme, el pacifisme i la lluita pels drets civils, entre altres, és l’herència que ens ha quedat.
Tant de bo que tota la mobilització social que estem vivint a Catalunya aquests últims temps en relació al procés i a la lluita per alliberar el presos polítics i per a la defensa dels drets humans, tingui els mateixos efectes en les generacions futures que els que va tenir el maig del 68 en la nostra.
Rosa Camprubí
