L’enveja i la gelosia fan bullir el cervell en un brou de silencis mal païts

Pensaments i reflexions d’un pobre mortal – Capítol 49

Excuseu-me per la frase una mica “heavy” del pensament del títol, però és que m’ha sortit així. Estic convençut que serà fàcil d’entendre per a la gran majoria dels lectors/es del Montpeità quan llegeixin el relat que he preparat per aquesta setmana.
La Mònica i la Laura eren amigues íntimes des de la infància. Havien crescut juntes i cursaven estudis en el mateix centre educatiu.
S’apreciaven molt, compartien vivències i no s’amagaven cap secret. Vivien en un bloc d’habitatges del barri de la Sagrada Família, a la part dreta de l’Eixample de Barcelona. Totes dues tenien 14 anys, eren bones estudiants i jugaven a bàsquet amb l’equip del col.legi. La Mònica, molt alta per l’edat, feia de pívot mentre que la Laura era una base molt temuda pels equips rivals degut a la seva capacitat d’esmunyir-se de la pressió contrària; combinava molt bé les jugades i passava contínuament pilotes a la seva amiga perquè es lluís encistellant-les.

Tot anava com una seda fins que l’Àlex, un jove alt i espigat que jugava amb l’equip masculí, va entrar en les seves vides. Tenia 16 anys, era ros, d’ulls blaus i cabell ondulat; el prototip que sempre ha agradat a les fèmines d’aquí, per bé que la majoria acabin aparellant-se amb un moreno.
D’acord que hi havia altres nois i que s’haurien pogut fixar en qualsevol altre que no fos l’Àlex; però l’Àlex era tan bufó, tan atlètic, tan intel.ligent, que totes dues sentien una indissimulada atracció per ell. Rectifico el paràgraf de més amunt: sospirar per un mateix amor era l’única cosa que mantenien en secret.
L’afer va començar a prendre un caire preocupant durant el decurs d’una excursió conjunta amb autocar a Puigcerdà, on els dos equips s’havien d’enfrontar als locals. El trajecte des de Barcelona era llarg i els joves viatgers tenien temps de garlar o distreure’s amb el mòbil. Es va donar el cas que l’Àlex seia en el seient que donava al passadís i tenia just a la mateixa alçada la Mònica i la Laura, aquesta al costat de la finestra. El noi escoltava música amb els auriculars posats i tenia el cap repenjat al respatller quan de sobte se’ls va treure i, com aquell que obre els ulls mig emboirats després d’una becaina, es va quedar mirant les dues amigues sense dir ni piu.
La Mònica era més aviat tímida i no va iniciar cap conversa amb el noi, però la Laura de cop i volta el va interpel.lar: “Ei, caramico, penseu guanyar els ceretans avui? L’Alex que, just en aquell moment, estava intercanviant unes paraules amb el seu company de seient va girar el cap i, sentint-se al.ludit, li va somriure: “Cara què? Va preguntar, i l’altra li va respondre: “Caramico!”. “Ah, d’acord, em dic Àlex, gràcies”. Hi va haver un “break” que durà uns segons. “Contestant a la teva pregunta, tot depèn de si ens doneu prou suport al pavelló.

Com més ens animeu més possibilitats tindrem de guanyar.” La Laura, amb picardia va afegir: “Molt bé. Ho farem!” Però vosaltres els nois, vindreu també quan juguem a continuació? L’equip femení de Puigcerdà és molt bo i necessitem el vostre alè”. L’Àlex va replicar: “Això de l’alè ho dius en segones? Si vols, ara mateix te’l dono, el meu alè!”. Ho va dir somrient. La Laura estava a punt de replicar-li, segurament amb un sarcasme, quan la Mònica, que seia entremig dels dos, es va incorporar i, guaitant el jove esportista, amb posat seriós li va dir: “Em sembla que vas molt embalat, Àlex; guarda les teves forces pel partit”. Aquest comentari li va sortir de l’ànima i no va poder evitar tornar-se vermella; veia que el diàleg entre la Laura i el xicot dels seus somnis s’escalfava i ella s’estimà més intervenir per fer de tallafoc. Ben mirat, tampoc pretenia romandre allà al mig com una toia; el noi li agradava i el volia per ella. Després d’un curt silenci la Laura va ironitzar: “Va, Mònica, sembles la mamà de l’Àlex”. Aquest i el seu company de seient van esclatar a riure. A la pívot no li va agradar gens la “passada” de la seva amiga però va afegir, clavant els seus ulls color de mel en el xaval: “La Laura ha sortit de l’armari i va a totes. M’adono que està penjada de tu”. I girant el cap vers la seva amiga, exclamà: “Apa, Laura, això no m’ho havies dit, eh?” Teva-meva, teva-meva, cistella i triple. L’al.ludida desvià la mirada i va fer mutis. Aquí es va acabar la conversa. Estaven passant pel túnel del Cadí i de la mateixa manera que es va fer fosc dins l’autocar, una mena de penombra embolcallava els pensaments de les dues noies. Mentre es canviaven al vestidor junt amb les companyes d’equip, la Laura va etzibar a la Mònica: “Però tu, de què vas, tia? No m’has deixat ni seguir la broma amb l’Àlex! Ja soc una mica gran perquè em facis de tutora!” L’amiga entomà el cop mantenint un somriure amarg a la boca. Des d’aquell dia van deixar de parlar-se.
La qüestió és que l’equip masculí va guanyar per 73-98 i les noies van perdre per 66-52, deixant el 1er. lloc de la classificació que havien conservat durant nou setmanes seguides. Segur que l’enrabiada de les dues amigues a compte de l’Àlex havia afavorit el triomf de l’equip rival. Però allò que més va treure de polleguera la Mònica en els dies posteriors era que l’Àlex seguia anant per la Laura i, just quan començà a sortir amb ella, va passar el pitjor: un vespre se’ls va trobar als jardins de la Sagrada Família asseguts en un banc, la Laura, amb les cames obertes sobre els genolls d’ell, abraçant-lo pel coll mentre es feien petonets.
Com era possible que aquell xicot ros, d’ulls blaus, etc., tan ben plantat i eixerit, protagonista dels seus somnis des de petita i que havia vist creixer com un gerani al pati del col.legi fos tan “capullo”? Com podia haver caigut en les urpes d’una gateta maula com la Laura? Aquestes eren les preguntes farcides de gelosia que es feia una i altra vegada la Mònica entre llàgrimes. Cada matí, abans d’anar a classe, es mirava i remirava al mirall del lavabo de casa seva i veient-se tan alta, tan bufona de cara i amb aquell cos tan esvelt, no s’ho podia creure: “Per què no s’ha fixat amb mí aquell gamarús, en comptes de la Laura? Jo, per la meva estatura faig molt més per ell.” I, posant-se de perfil, feia un esbufec, no pas de resignació sinó més aviat de nena ofesa. Després d’aquell control diari de la seva anatomia per convènce’s cada cop més de la seva formosura, va sortir del bany i s’acostà a la cuina on sa mare ja li havia preparat l’esmorzar. Més enllà de l’enuig que feia bullir el cervell de la Mònica, el problema era que, com que la Laura era la seva millor amiga, en no adreçar-li paraula de feia dies, se sentia molt malament. Les altres companyes del col.legi eren això, companyes i poca cosa més; i es donà el cas que, com que la Laura era molt més extrovertida i múrria que ella, li prenia les poques noies amb les quals solia conversar al pati, a l’hora de l’esbarjo.
Per sort, al cap de dos mesos de fogoses trobades, l’idil.li entre l’Àlex i la Laura es va acabar i les aigües van tornar a llera sense que la jove hagués perdut bous i esquelles pel camí. La Mònica se’n va alegrar i, després de tantes mirades d’odi i de silencis malpaïts, l’amistat entre les dues noies es va refer i l’equip de bàsquet en el qual jugaven aviat recuperà el lideratge de la lliga inter-escolar. L’episodi restà com una anècdota en llur viatge cap a l’adultesa i totes dues van preferir girar full.
Però la Mònica continuava somniant que l’Àlex seria seu algun dia…