0 Shares 84 Views

La vida és bonica mentre et sents estimat

12 Desembre, 2019
84 Views

La història que explicaré a continuació pot escandalitzar a algun lector/a del Montpeità però puc assegurar que està inspirada en fets reals ocorreguts a mitjans del segle XX. Són coses que passaven tot i que la majoria de les vegades no eren conegudes més enllà de l’àmbit estrictament familiar.

El Luciano fou concebut per una relliscada dels pares. Els seus germans, un noi i una noia, ja tenien 15 i 13 anys respectivament, la qual cosa feia més incomprensible la gestació d’un nou fill. Cal dir que als progenitors no els movia cap intenció de procrear però la Lola, la mare, va quedar embarassada després d’uns mesos en què ella i el seu home, el Domingo, havien viscut separats per contínues infidelitats d’aquest, fins que ella, per enèsima vegada, el va perdonar.

Fou durant la reconcil.liació, en el decurs d’una xardorosa nit de juliol, que van engendrar el nen. Per bé que la Lola ja havia complert 33 anys i el seu marit anava pels 40, mai no es van plantejar d’interrompre l’embaràs i decidiren esgotar els 9 mesos amb la falsa il.lusió per part d’ella que el nadó ajudaria a oblidar les disbauxes extra-conjugals de l’espós i els mantindria units per sempre més. I així, un 7 d’abril de 1955, va néixer en un hospital de Manresa un nen cara-vermell, baladrer i amb un bon tou de cabell negre al cap, a qui van posar el nom de Luciano. Tot i la bonanova del naixement, el pare, faldiller de tota la vida, no va deixar de continuar seduint dones, tan solteres com casades, i no es penedia gens, ans al contrari, si algunes acabaven al llit amb ell; sovint li agradava presumir del seu èxit amb els amics, tenint prou cura de no posar-se en evidència per tal d’evitar les suspicàcies d’algun present.

Tenia fama de fatxenda, mentider i cafre

Havia arribat a Catalunya amb els “nacionals” i, desarrelat i sense rumb, es va quedar a viure al Bages. Tenia fama de fatxenda, mentider i cafre. Fou durant els últims espeternecs de la guerra civil que va conèixer la seva dona, una joveneta que anava a cercar vitualles a la caserna improvisada dels soldats franquistes per alleujar la fam de casa seva i, en un rampell que cap dels dos va saber contenir, la va deixar prenyada del primer fill. La Lola, que havia estudiat en un col.legi de monges, s’hi va casar als 18 anys i esdevingué una esposa i mare de família sumisa i resignada, sempre disposada a perdonar els excessos del marit d’acord amb l’educació que havia rebut, típica de l’època, on se subratllava que les dones eren al món per parir fills i tenir content el mascle.

En aquell context va créixer el Luciano. Ja de ben petit, quan els diumenges al migdia acompanyava son pare a prendre el vermut, s’adonava com a aquest se li anaven els ulls en veure les noietes en flor passejar amunt i avall després de missa. Un dia d’estiu estaven tots dos asseguts a la terrassa d’un bar, en ple passeig de Manresa, degustant un platet d’olives i unes patates rosses, quan el Domingo, que era caçador, va plantejar al seu fill d’anar a caçar conills amb el germà gran, el Victorino, que no feia gaire que havia tornat de la “mili”. De cop i volta alçà la vista, mirà dues jovenetes molt atractives que passaven pel seu costat i els llançà unes paraules lascives en presència del vailet. Tot seguit, prenent una oliva amb els dits, preguntà: “De què parlàvem? Ah, sí, d’anar a caçar… Què et sembla si hi anem dissabte vinent? El nen assentí i, demostrant la seva joia per l’anunci del pare, digué: “Que bé! la Dara i el Pinxo estaran contents”. Eren els dos perdiguers que tenien per sortir de cacera i que només feien que badallar ensopits al pati de casa.

I així, entre jornades de cacera de tant en tant, vermuts de diumenge i xerrades freqüents amb el progenitor, el xicot va créixer i arribà a la pubertat. Als catorze anys era un adolescent espigat i obsedit pel sexe; li agradaven molt les noies i sovint els dedicava fogosos plaers solitaris en espera de trobar-ne alguna que s’hi posés bé i li permetés estrenar-se per primer cop. Però aquell moment no arribava i com que els somnis humits eren molts i la mare només feia que rentar calçotets i roba de llit, un dia el pare el va agafar al vol i li va dir: “Luciano, t’has de desfogar d’una altra manera que no sigui embrutant llençols”. El noi, avergonyit, va respondre: “Disculpa papa, però no em sé contenir. Crec que amb això m’assemblo a tu”. El Domingo va somriure tot cofoi de veure que tenia un “machote” a casa, viu reflex d’ell mateix, però no li agradava gens que malgastés el seu vigor practicant l’onanisme a diari. Cal dir que els dos fills grans, la Loli i el Victorino, ja eren casats, s’havien emancipat i la nena aviat el faria avi. A casa sols estaven ell, la seva dona i el Luciano. Per això ara tenia més temps per dedicar-lo al fill petit, al qual, tenint en compte que es trobava en una edat difícil, volia orientar “bé” en l’aspecte sexual.

Sabia que viuria una experiència excepcional i inoblidable

Partint de la seva llarga experiència amb dones (ell sempre es vantava d’haver perdut la virginitat als dotze anys), un divendres al vespre va esperar que el Luciano sortís de l’Institut per emportar-se’l amb el cotxe a un prostíbul, on van entrar per la porta de servei per camuflar la seva presència en el local. El xicot no sabia ben bé on el duia son pare, però només posar el peu en aquell antre il.luminat a mitja llum, de parets color porpra, figuretes de porcellana i miralls pertot, sabia que viuria una experiència excepcional i inoblidable. Els esperava una dona cinquantona amb perruca panotxa, el rostre maquillat en excés, abillada amb un vestit florejat de generós escot i carregada de bijuteria, la qual, després de saludar efusivament el Domingo, va posar la mà a l’espatlla del noi i se’l va quedar mirant als ulls. Tot seguit, adreçant-se al seu progenitor, li va dir: “Vaja, així que aquest és el vailet que vols que converteixi en home? Que maco és! El Luciano va posar-se vermell en sentir aquests afalacs. “Mira”, va afegir la madam adreçant-se al Domingo; “per a l’estrena del xaval he pensat amb la Verónica, una noia de només vint-i-dos anyets que acaba d’arribar de Málaga junt amb dues companyes, i que ben segur farà les delícies del teu fill”. I picant de mans, va aparèixer una morena alta, preciosa, d’abundant cabellera color atzaveja, ulls ametllats i vestida només amb vaporosa roba interior, d’una bellesa, una figura i uns pits que no van deixar indiferent al Luciano. Tot i que aquest havia crescut força en el darrer any, la jove li passava ben bé quatre dits pel cap baix. Ella va somriure a l’adolescent, el va agafar de la mà i se’l va endur escales amunt. Mentrestant el Domingo parlava amb la mestressa i ja feia tractes per tastar els nous “bombonets” un dia o altre.
Deixem que el bordegàs faci la seva feina en braços de la Verónica i la setmana que vé sabrem com va anar tot plegat i les conseqüències que aquella primera experiència sexual va tenir per la seva vida.

Miquel P. Cortina

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria