Som al mes d’octubre de l’any 1969. La setmana anterior vam deixar el Luciano, un adolescent de 14 anys, al bordell on el Domingo, el seu pare, el va portar perquè, degut a la seva incontinència sexual, perdés la virginitat en braços d’una dona. La primera part d’aquest relat es cloïa amb el noi i una jove prostituta malaguenya pujant l’escala camí del dormitori sota la mirada complaent del progenitor i de la mestressa del “meublé”. Heus ací la continuació d’aquesta història que pot servir d’exemple per a les persones que pateixen el desamor.
Al cap d’un quart d’hora va baixar la noia mentre el seu jove client encara era a l’habitació. “Com ha anat?” va preguntar el pare frisós i encuriosit. “Ozú, mi arma, er niño ez una fiera! Parezía un martiyo percutó”. El Domingo no s’esperava menys i va somriure; el nen havia passat la prova amb “sobresaliente”. Estava orgullós del seu fill.
Però la seva obsessió era anar només pel sexe fàcil
A partir d’aquell dia el Luciano es va convertir en un faldiller empedreït com son pare, però la seva obsessió era anar només pel sexe fàcil i no pas trobar una relació estable, cosa que li feia molta mandra. Casar-se i tenir fills com els seus germans Loli i Victorino? Ni parlar-ne! Patir un matrimoni desgraciat com el dels seus pares? Tampoc. D’aquesta manera van anar escolant-se els dies, les setmanes i els anys; l’adolescent va esdevenir adult, l’adult es va fer gran i l’home gran va tornar-se vell. Quan per raons d’edat va acabar l’etapa d’allitar-se amb noies solteres, va anar per les casades, separades o vídues sense comprometre’s amb cap d’elles, igual que un ocell de pas; després, quan veié que totes li giraven l’esquena pel seu deteriorament físic i pels problemes de salut cada cop més evidents, va recórrer altra vegada als prostíbuls però ja no era el mateix.
Aquella passió, aquell foc devorador i incontenible que cremava les seves entranyes quan era jove, es va anar apaivagant a poc a poc; les flames van tornar-se brases, les brases encenalls i finalment tot esdevingué cendra…
Desembre 2019. Tot i haver treballat durant una pila d’anys com a representant d’una empresa de vins i cobrat uns diners de l’herència dels pares, ara, pensionista i a punt de complir els 65, es troba sol i amargat. No té família, els seus germans viuen lluny, no ha fet amics i el pitjor és que està malalt. Fa sis anys que el van operar del pulmó (maleït tabac!) i dos que se li va desenvolupar un càncer de pròstata del qual van haver d’intervenir-lo urgentment. El membre del què tant va presumir al llarg de la seva vida és ara un penjoll esquifit i, a sobre, amb pèrdues d’orina. Això l’obliga a dur una bosseta dissimulada al camal. “Quina merda de vida!” es plany el Luciano, amb raó. S’adona que mai no ha estimat ningú i, apart dels pares, ningú no l’ha estimat a ell. Quin valor té doncs la seva vida? Mentre el Domingo i la Lola eren vius se sentia emparat, protegit i, malgrat algunes desavinences amb el pare, es trobava a gust, com peix a l’aigua; vivia sense preocupacions a casa seva i sa mare seguia mantenint-lo i li rentava la roba. Però ara, un cop morts i enterrats, s’ha percatat que aquell amor no havia estat mai recíproc car ell només pensava en si mateix i en el plaer immediat, no pas en el goig d’estimar, i, menys encara, en la possibilitat de viure en parella i tenir una família. De fet, aquest era el risc que, recordant el calvari que sa mare havia sofert amb el Domingo, no havia volgut assumir mai. Però la seva obstinació li va fer perdre l’oportunitat d’enamorar-se de debò, de tenir fills i veure’ls créixer; de patir pels éssers volguts i compartir experiències sublims. Ras i curt: el seu egoïsme, la seva dèria per dur una vida desenfrenada i promíscua, li va fer perdre l’oportunitat de ser feliç.
Alguns porten paquets i bosses de regals
És un capvespre fred i humit, pels volts de Nadal. El Luciano roman assegut en una cafeteria del carrer Guimerà de Manresa prenent una cervesa enmig del bullici de la gent que omple el local a aquella hora. A través de l’ample finestral veu passejar els nombrosos vianants pel carrer il.luminat amb motius nadalencs. Van tranquils i sense pressa, aturant-se davant els aparadors decorats amb abundants llums de colors i ornaments de tota mena. Alguns porten paquets i bosses de regals. El Luciano fa un xarrup a la canya de cervesa que li acaben de servir i, mentre la saboreja, s’esplaia passant la vista pel local ple de clients. S’hi està bé allà dins amb la calefacció posada, sentint la remor confusa de veus, el soroll d’uns plats, d’uns gots, o bé el so metàl.lic d’una cullereta que cau a terra. De sobte es fixa en una parella jove amb dos nens petits que ocupen una taula just al seu davant. Se sent captivat per aquell home i aquella dona que enraonen baixet i es guaiten amb colpidora tendresa mentre els seus fills, asseguts al costat, prenen uns cacaolats intercanviant somriures. Contemplant la parella li assalta la curiositat
De què deuen parlar? Per què els brillen els ulls mentre enraonen? És en aquest precís instant que s’adona que, al llarg de tota la seva atzarosa vida, mai no havia pogut gaudir d’un moment tan fascinant com aquell. “L’amor deu ser això”, dedueix, amb una candor impròpia i innocent. Al fil d’aquella imatge familiar tan entranyable, els seus pensaments esdevenen pura poesia sense saber-ho. La conclusió que en treu és que el seu pas pel món ha estat una broma cruel i estèril. Ara es veu vell i acabat, com una desferra inútil, sol i ignorat per tothom. De què li ha servit exercir de seductor i d’amant insaciable durant tants anys? Està clar que el seu bagatge de sexe desenfrenat i irresponsable no el fa sentir millor, ans tot el contrari; és un pes feixuc que arrossegarà sempre. Llavors, què n’ha tret de tanta disbauxa? Des del pou de la seva solitud, rendit davant la presència d’aquella jove parella tan propera i alhora tan distant, fa un sospir de resignació i exclama: “Qué bonica és la vida quan et sents estimat!”.
Miquel P.Cortina