La vida bé val un somriure (9)

LA VIDA BÉ VAL UN SOMRIURE (9)

Un: No em puc creure això que dius.

L’altre: Que va venir d’un pèl que els catalans no fóssim francesos?

Un: Sí.

L’altre: Doncs mira, començaré pel principi: Catalunya, per la seva situació geogràfica, és terra de pas però també d’acollida. Al llarg dels segles ha estat ocupada per gent d’arreu, que hi ha arrelat. El català, a l’edat mitjana, era una “lingua franca” que ens permetia entendre’ns amb els occitans, els provençals, els portuguesos i els italians sense canviar d’idioma. Sant Vicent Ferrer ho pogué comprovar anant per França i el Nord d’Itàlia amb els seus sermons. No tenia el “do de llengües” com ens volien fer creure a l’escola franquista, sinó que parlava català.

Un: Els catalans podem reivindicar-nos com a raça?

L’altre: No. Som una barreja de sangs, colors de pell i procedències. Allò que ens diferencia dels altres pobles és la nostra cultura i la llengua, trets distintius de la terra on hem nascut i que hem anat desenvolupant generació rere generació. I també ens caracteritza la nostra voluntat d’ésser.

Un: Serà difícil que els catalans sobrevisquin com a poble en el futur, oi?

L’altre: Amb la globalització ho tenim molt pelut. Les noves generacions no estan gens concernides pel risc de desaparició del nostre idioma i es canvien al castellà a la més mínima. La constant afluència d’immigrants estrangers tampoc ajuda.

Un: I tu creus que si forméssim part de França ens hauria anat millor?

L’altre: Si els nostres avantpassats haguessin fet cas de Richelieu o de Napoleó hauríem estat víctimes d’una ensarronada monumental.

Un: Per què?

L’altre: Doncs perquè el cardenal Richelieu, llavors enemic del Conde Duque Olivares, ens volia francesos; i Pau Claris, després de la Guerra dels Segadors, pensant que des de Paris ens respectarien com a república i comptaríem amb la protecció de Lluís XIII, ho trobava bé. Sort que l’operació se’n va anar en orris. Però la penyora que vam haver de pagar fou la pèrdua del Rosselló, el Conflent, el Capcir i la meitat de la Cerdanya. Una destralada imperdonable! 170 anys més tard, Napoleó va annexionar Catalunya a França per decret aprofitant el caos que hi havia a Espanya arran de la fugida del rei Carlos IV a Bordeus. Va dividir Catalunya en 4 departaments: Ter, Llobregat, Segre i Boques de l’Ebre. En ells es va inspirar Javier de Burgos per a crear unes dècades després les 4 províncies catalanes actuals. L’emperador francès, que no oblidem era cors, per atreure’s els catalans va apel·lar als sentiments recordant l’origen de Catalunya com a comtat pertanyent al Sacre Imperi Romano-Germànic i dependent de França. Durant l’ocupació de Catalunya fins i tot va fer redactar els edictes en català i francès, recuperant la llengua que des del temps de Felipe V estava prohibida en tots els àmbits. Tanmateix, l’any 1812, davant la ferma oposició dels catalans a esdevenir francesos, Catalunya fou retornada a Espanya. Feina tenia Napoleó a combatre una Europa alçada en armes contra ell!

Un: Va fer bé el Timbaler del Bruc d’espantar l’exèrcit de Napoleó a cops de timbal? Recordo que en la meva infantesa i amb el Dictador Franco manant, alguns companys deien: “Tant de bo que al noi de Santpedor li hagués agafat un bon mal de panxa aquell dia. Ara seriem tots francesos.

L’altre: Deixar de d’ésser francesos per a continuar com a súbdits espanyols no significà cap alliberament per als catalans. Fou com sortir del foc i caure a les brases. La repressió al segle XIX exercida per Espanya contra les senyes d’identitat del nostre poble fou terrible. I ja no dic res del segle XX que molts de nosaltres recordem amb horror.

Un: Cops d’Estat, pronunciamientos, dictadures, guerra civil…

L’altre: Ni més ni menys. Però què ens resta? Si la personalitat de Catalunya es va diluint a poc a poc dins allò que se’n diu “la inquebrantable unidad de la Nación Española” i només se’ns permet exhibir el nostre folklore, el Barça, el caràcter emprenedor dels catalans, el pa amb tomàquet i la botifarra amb mongetes, malament rai.

Un: Si de totes maneres ens toca les de perdre, potser hauria estat millor esdevenir francesos com els nostres germans del Nord…

L’altre: Però què dius! Com ells ara parlaríem tots francès, el català ja hauria desaparegut llevat de petites resistències, i els topònims de la nostra terra haurien estat afrancesats: Sant Fruitós seria Saint Fructueux-de-Bages; Collbató, “Colbâton”; Vic, “Vique”; Santpedor, “Saint Pierre-d’Or”; Montpeità, “Montpeytan” i el nostre estimat Riu d’Or constaria a les guies Michelin simplement com a “L’Or”, “fleuve Or”. Viladordis seria “Villedorges” o bé “Orgeville” al gust del funcionari parisenc de torn; Manresa, “Manrèze”; Sant Joan de Vilatorrada esdevindria “Saint-Jean-Villegrillée”; Sallent l’escriurien “Saillent”; Callús, “Cailloux”; Berga, “Bèrgue” i Calaf, “Calaphe”, amb ph. Segueixo?”

Un: Nooo! Valga’m Deu! Riute’n tu del règim de Franco que, amb la seva dèria per castellanitzar els topònims catalans, no es van atrevir a canviar el nom de Massanet de Cabrenys per “Demasiadolimpio de los Cabritos”, Igualada per “Empate”, o Viladordis per “Villacebadas”. Per contra, duts per la ignorància, van traduir el Pic dels Tres Hereus, al Pirineu, per “Pico de los Muy Felices…” suposant que era un nom francès.

L’altre: La qüestió és trepitjar el català sigui com sigui. Ja estem bé així, doncs.

Un: Crec que sí. Els castellans diuen: “Más vale malo conocido que bueno por conocer”.

L’altre: I tenen raó. Seguirem amb la “conllevancia” com deia Ortega y Gasset, fins que vinguin temps millors.

Miquel P. Cortina