La vida bé val un somriure (6)

El jovent d’avui dia desconeix paraules com “fajina”, “cetme”, “radio macuto”, “imaginaria” o “pase pernocta” perquè sortosament no ha hagut de fer el servei militar. Per contra, la meva generació, igual que totes les anteriors quan la “mili” era obligatòria, fou segrestada en la flor de la joventut i tancada en casernes amb l’objectiu d’ensenyar-nos a matar gent. Ens van arrencar de la família, ens van treure de la feina, ens van separar de la xicota (si en teníem), se’ns van endur i ens van internar en un “Centro de Instrucción de Reclutas” (C.I.R.), pas previ a la cerimònia de la “Jura de Bandera”, per tal d’adoctrinar-nos en la cultura castrense i humiliar-nos a base de netejar “letrinas” o pelant patates.

El canvi en la vida d’un noi d’aquella època era dràstic i a molts ens costava adaptar-nos a la nova realitat. En el meu confinament de tretze mesos a l’illa de Mallorca entre els anys 1972 i 1973 vaig conèixer companys que patien depressió, al·legaven malalties estranyes, tenien impulsos suïcides o es desmaiaven a l’hora de la instrucció. Per descomptat, les pitjors setmanes eren les primeres, quan acabàvem d’ingressar en el campament i estàvem a mercè dels militars i d’alguns veterans malparits que encara feien més insostenible la nostra permanència en aquell racó de món. Com que els reclutes estàvem cagats i sota les ordres de qualsevol superior, ens tractaven com a carallots i no tenien pietat de nosaltres. En el meu cas, només arribar, em van arrestar un cap de setmana per haver respost diverses vegades a les preguntes del capità de la meva companyia amb un “Sí, señor” en comptes d’un “Sí, mi capitán”, i saludar amb la mà al front sense portar barret (massa pel·lícules de guerra americanes havia vist jo!).

Tanmateix, la majoria de nois estàvem preocupats perquè d’ençà la nostra arribada al C.I.R. notàvem que no teníem ereccions. Cosa estranya en xavals de 21 o 22 anys, vigorosos i amb les hormones en plena ebullició, que en qualsevol altre lloc i en un altre ambient hauríem demostrat amb escreix la nostra masculinitat. Amoïnats per aquesta “disfunció” li vam preguntar ingènuament a un veterà si sabia a què era deguda, i ell ens va respondre seriós, com si ens revelés un secret, que als nous reclutes ens posaven “bromuro” en el menjar de la “fajina” , és a dir, del dinar, per tal d’apaivagar-nos els impulsos sexuals propis de l’edat. Alguns s’ho van creure, sense adonar-se que l’origen real del problema era que estàvem acollonits. Com era d’esperar, amb les primeres sortides dels caps de setmana freqüentant discoteques a Palma i alternant amb noies, el nostre “problema” va desaparèixer del tot. En aquella època, les discoteques de moda eren Barbarela, Sgt. Peppers i la sala de festes Tagomago, totes elles situades a l’entorn de la plaça Gomila. Sovint, quan sortíem de “cacera”, ens trobàvem amb els rivals de la VI Flota americana vestits de mariner i buscant brega. Banda apart la formaven alguns companys del C.I.R. que, fidels a la xicota que havien hagut de deixar a contracor, caminaven sempre junts pels carrers de Palma igual que frares. Es coneixien tots els museus, parcs i jardins de la ciutat, i se’ls veia entrar en algun cinema per a passar la tarda del diumenge. Pel fet que un d’ells es va saltar aquest cast costum i va deixar prenyada una mallorquina, els seus pares van volar a correcuita a Palma i, per exigència de la família de l’al·lota, el van obligar a casar-s’hi.

Després de la “fajina” ens feien romandre una estona dins el barracó per tal d’aixoplugar-nos del sol inclement del migdia, estirar-nos al llit, llegir o escriure missives a la família o bé fer una becaina. El meu company de llitera era un xaval d’Almeria baixet i bru de pell que es deia Antonio. Hi havia fet amistat, i una tarda em va ensenyar una foto en blanc i negre amb una nena vestida de primera comunió. “¿Es tu hermana?”, li vaig demanar. “No, es mi hija de 7 años”. Se’m va posar cara de moniato en sentir-ho. Gairebé no m’ho podia creure. Al seu costat era com si jo acabés de sortir de l’ou.

La sorpresa més grossa la vaig tenir quan em va tocar passar un dia a la cuina. Vaig personar-m’hi poc després del toc de diana. Normalment el menú del dinar constava de “ensaladilla nacional” (ep! al detall: no “russa”), “carne con patatas fritas” i de postres, “fruta”. De bon matí ja vaig veure sobre la gran taula de preparació del menjar quatre mòmies de vaques escorxades i decapitades, d’un color morat fosc, que venien de treure d’unes grans capses de cartró. Allò que més em va frapar fou veure una data impresa sobre el cos de l’animal i unes lletres a sota. La data posava “Año 1947” i les lletres deien “Industria Argentina”. Aquell dia vaig descobrir que ens feien menjar la carn d’unes vaques mortes un quart de segle enrere, molt abans que nosaltres naixéssim!

Aquella carn formava part d’un lot enorme arribat de l’Argentina, que havia estat emmagatzemada en frigorífics de l’exèrcit al llarg de cinc lustres. La finalitat era repartir-la entre la tropa i la població que patia fam a l’Espanya de postguerra, però sembla que els corruptes de sempre van aprofitar per a fer-hi negoci i la que no van poder vendre va romandre congelada fins que algú se’n va adonar.

Qui ha dit que el menjar congelat no es pot guardar més de sis mesos?

Miquel P. Cortina