0 Shares 385 Views

La vida bé val un somriure (5)

1 de febrer de 2023
385 Views

La meva tia Maria de l’Argentina era una persona excepcional. Va néixer a ca l’Escrigues, al nº 105 de la carretera de Vic, i era la tercera de quatre germans. El meu pare, que era el més petit, m’havia explicat algunes de les anècdotes que la seva germana havia protagonitzat quan era nena, fruit de la candidesa i la curiositat infantil. Una vegada va agafar el seu germà Ramon, una mica més gran que ella i, jugant a infermera, li va tatxonar una llavor al forat  de l’orella. Sembla que al noi no li causava gaire molèstia i així van passar uns quants dies fins que començà a fer-li mal. Els seus pares van pensar que tenia un tap de cera i provaren de treure-li però com que el xaval es planyia molt, van estimar-se més portar-lo a la consulta del Dr. Castells perquè l’examinés i actués en conseqüència. Aquest, amb unes pinces, aconseguí extirpar-li de l’oida un grill de blat de moro amb fulleta i tot, cosa que va provocar la sorpresa dels presents. Li van demanar al nen com s’ho havia fet,  o qui li havia ficat allò al fons de l’orella amb risc de quedar sord,  i va respondre que havia estat la Maria. “Mecàgum la Maria!”, van exclamar els seus pares a l’uníson.

A mesura que creixia, la mosseta no es conformava a viure en un vilatge de mala mort com el Sant Fruitós d’aquella època i volia anar a Amèrica per esdevenir una estrella de Hollywood. Aquesta dèria li venia perquè a la Cooperativa, una societat amb seu en un edifici de la carretera de Vic que incloïa una botiga d’alimentació amb forn de pa i cansaladeria, un bar i una sala de cinema, sovint hi projectaven pel·lícules en blanc i negre que fascinaven la Maria i li omplien el cap de fantasies. Els seus ídols eren Douglas Fairbanks, Rodolfo Valentino, Clark Gable i Gary Cooper entre d’altres. Tenia unes postals d’ells a la tauleta del seu dormitori i cada nit somniava que hi parlava i la convidaven a viatjar a Amèrica per a convertir-la en una diva de la pantalla igual que Greta Garbo, Jean Harlow o Carole Lombard. Un dia es va presentar al menjador de casa seva ben mudada i amb una maleta, a punt de marxar cap a Hollywood. Sort que els seus pares li van parar els peus.

Va arribar a l’edat de posar-se a treballar i entrà com a obrera tèxtil al taller de Vallès & Solà, al carrer del Bosquet. Més tard va conèixer un fadrí vingut de les terres de Lleida i s’hi va casar. Era el Pepito Perella, un home responsable i treballador que es guanyava la vida fent de paleta. Van tenir dos fills, l’Àngel i la Lídia. Vivien en una casa al capdamunt del nucli urbà, cal Perella, que ja no existeix.

La Maria era una dona a qui li agradava escriure. Ho feia en un català rudimentari en un temps de repressió franquista on el castellà era l’única llengua oficial. Mantenia correspondència epistolar amb el Rosendo, el seu cunyat, que feia poc que havia emigrat amb la família a l’Argentina, concretament a Rosario de Santa Fe. El Rosendo, en les seves missives, exagerava els avantatges d’haver pres aquella decisió i contraposava l’abundància del país andí amb la misèria d’una Espanya en plena postguerra: allà hi havia feina, diners, menjar, alegria i tango, mentre que a Sant Fruitós només pobresa, rancúnies i cartilles de racionament. Ho feia per interès egoista car sabia que això d’anar a Amèrica era un dels anhels de la Maria des de ben petita. A ella no li va costar gaire convèncer el marit i, a l’octubre de l’any 1950, es van embarcar amb els fills, l’avi Ton i una cunyada que es deia Leonor, en el vaixell “Corrientes”, rumb a Buenos Aires.

Ben aviat s’adonaren que la vida a l’Argentina no era fàcil i que l’única raó del viatge fou complaure el cunyat Rosendo i família, puix se sentien sols i els enyoraven. Tot i que eren a Amèrica, Hollywood quedava lluny i la precarietat econòmica subsistia. Calia cercar feina i la Maria la va trobar en una fàbrica, el Pepito fent de paleta i la seva germana Leonor aconseguint un treball més o menys digne. Els fills, ja adolescents, també començaren a aportar llur contribució al pressupost familiar; després trobaren parella i es casaren. L’Àngel, que era molt bo per als negocis, aviat prosperà i muntà una comercial. Tot això ho explicava la tia Maria per carta a sa mare (la meva àvia Dolores de ca l’Escrigues), a sa germana Alberta de cal Brucart i a la meva mare Teresina de Cal Marones, casada amb el Pepito, el seu germà petit. Recordo amb quina frisança esperàvem les seves missives que després llegíem en veu alta. Gràcies al seu costum d’escriure en català, les tres dones li responien en la mateixa llengua tal com la parlaven. L’informaven sobre el dia a dia del poble i ella sempre les contestava a volta de correu. Una vegada li va demanar a la meva mare què tal feia el Pepito i ella li va dir que cada tarda anava a fer la botifarra a la Cooperativa. Es referia a jugar al conegut joc de cartes al bar de l’entitat, però la tia Maria, ingènua i despistada com sempre, va entendre una altra cosa: “Caram, si que en maten de porcs a la Cooperativa!”. Amb el seu tarannà i comentaris com aquest ens va alegrar la vida durant molts anys.

Miquel P. Cortina

 

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Lliurament del Premi MONTPEITÀ 2023
72 views
72 views

Lliurament del Premi MONTPEITÀ 2023

Redacció - 28 de març de 2024
Editorial 1682
795 views
795 views

Editorial 1682

Redacció - 28 de març de 2024
Juguem amb la llum
52 views
52 views

Juguem amb la llum

Escola CEIP Pla del Puig - 27 de març de 2024
CNL Montserrat – Pel que fa als connectors
314 views
314 views

CNL Montserrat – Pel que fa als connectors

CNL Montserrat - 27 de març de 2024
Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com